Cursos d’escriptura Creativa al febrer i març (virtual)

Cursos d’escriptura Creativa al febrer i març (virtual)

Coneixes els cursos d’escriptura creativa que impartiré aquest febrer i març?

En el de Què passaria sí que… aprendràs diferents tècniques de desbloqueig per a estimular el procés creatiu. Es treballa sobre les bases de l’escriptura, individualment i en grup, a través de jocs i de la reflexió.

En Els cinc sentits, escriptura creativa farem un viatge de descobriment personal per a aprendre a connectar els sentits amb les emocions i expressar-les literàriament.

Nota: els exercicis podran presentar-se en català o espanyol.

Per a saber més (dies i horaris), visita la meva agenda aquí: https://paulacolobrans.com/agenda/    

Aquests cursos formen part del catàleg ofert per l’Ajuntament d’igualada, on trobaràs altres cursos (e cuina, esport, idiomes i molt més). Pots consultar-ho aquí.

¡Compártelo!
La safata de canelons

La safata de canelons

Un senyor escrivia sobre la seva infantesa. Fill d’immigrants andalusos durant els cinquanta, vivia amb els seus pares en un pis fosc i petit d’una barriada de Barcelona; deia, jo passava les hores mirant per la finestra, però era tan petita, que només es veia un rectangle de cel blau! I no sabia definir per què li agradaven tant aquells moments de contemplació. Llavors, li vaig proposar prendre la finestra com a símbol de la llibertat i de la felicitat que sentia quan corria, durant els estius, pels camps de blat del poble dels seus avis.

Avui, les nostres finestres han canviat, perquè a més del cel blau, dels llibres i de la televisió, podem veure’ns i sentir-nos a través de les videotrucades. I és tan senzill com donar-li a un botó i passar una bona estona. Ja no és imaginar en solitud o deixar-se emportar pel que t’estiguin explicant, sinó relacionar-se amb d’altres a temps real. Com fa uns dies, quan estava a punt de preparar els canelons de Nadal. Parlem?, deia el missatge whatsapp d’una amiga. Sí, però per videotrucada, vaig respondre. I vaig col·locar el mòbil sobre el saler de la cuina, per a anar emplenant la pasta mentre xerràvem, ella des del sofà de casa seva, i jo com impartint una masterclass culinària. Parlàvem i rèiem. Després, vaig pensar que podríem batejar cadascun dels canelons amb els temes de la conversa: que si el caneló Bovary, que si el sabies que durant el segle XII…, el de quin fred fa avui, el de mil fulles de crema que els encanta als nens… Vint-i-cinc noms per a vint-i-cinc cullerades de vida. L’endemà, mentre els servia, m’envaïa fins i tot més el benestar. Qui no conegui la història pensarà que era, només, una safata de canelons nadalencs preparada amb molt d’amor; però jo sentia, a més, la felicitat de la impagable companyia de les amigues que sempre estan, pesi al temps i la distància.

Que ja tornaran els dies en què puguem abraçar-nos, besar-nos, sortir a passejar, a ballar, a nedar. Mentrestant, estarem a un clic de veure’ns i de compartir, perquè qui bé et vol et buscarà on estiguis, al camp, a la ciutat, a la finestra, en la videotrucada… i encara que la tempesta refermi sempre ens quedarà, des de la finestra, aquest trosset de cel blau.

¡Compártelo!
El nàufrag

El nàufrag

Ets avui la mirada d’un oblit infinit. Un sospir, un missatge, un adéu.

Vas arribar amb les onades gronxant-te i sospirant-me amor. Però em portaves la mort. Escuma blanca sobre una mar en calma que només demanava reposar a la riba. Onatge infinit per a un somni etern. A vegades som ones; a vegades, la mar.

Jo vaig ser el mar i tu, les ones.

¡Compártelo!
Ell pensà. Ella pensà…

Ell pensà. Ella pensà…

Era tan bonic, que ell va pensar que ella estaria sempre al seu costat; i ella, que ell canviaria per amor. I així passaven els dies, les setmanes, els mesos, fins que a poc a poc…

No ets el tipus de dona que vull a la meva vida, m’atabales, vull experimentar amb d’altres, la meva sòcia és tan important com tu, la meva ex és la dona de la meva vida, ets molt gelosa, no saps estimar, deia ell.

M’esforço per aprendre, perdona per ser gelosa, si milloro podrà funcionar, perdona per atabalar-te, et vull a tu, tornem a intentar-ho, responia ella. Fins que es va afartar, i el va deixar.

Llavors, ell va voler tornar: perdona, t’estimo molt, canviaré. A ella li va semblar un miracle. Però un miracle que mai canviava res: mentre ella plorava, ell li pegava amb les seves mentides.

Però tornem enrere!, perquè el principi està mal escrit. En realitat volia dir:

Ell va pensar que ella li ho aguantaria tot. Ella va pensar que això era amor.

¡Compártelo!
Cursos de tardor, virtuals i gratuïts

Cursos de tardor, virtuals i gratuïts

Coneixes els cursos d’escriptura creativa que impartiré durant aquesta tardor?

En el de Què passaria sí que… aprendràs diferents tècniques de desbloqueig per a estimular el procés creatiu. Es treballa sobre les bases de l’escriptura, individualment i en grup, a través de jocs i de la reflexió.

En Els cinc sentits farem un viatge de descobriment personal per a aprendre a connectar els sentits amb les emocions i expressar-les literàriament.

Aquests cursos formen part del Bibliolab, una campanya oferta per la Diputació de Barcelona per a fomentar el coneixement i l’experimentació. S’impartiran virtualment i són gratuïts.

Nota: els exercicis podran presentar-se en català o espanyol.

Per a saber més, visita la meva agenda aquí: https://paulacolobrans.com/ca/agenda/

¡Compártelo!
Mentre el fred es desperta

Mentre el fred es desperta

M’imagino que avui, mentre el fred es desperta, li demana al capvespre que s’afanyi per escurçar els dies i allargar les nits. Miro per la finestra i veig al bosc, fatigat; es prepara per a brodar un tapís de fulles lànguides que es despenjaran fins a encatifar les valls i muntanyes, de vermell, groc, violeta. Sé que aviat arribaran els dies amb dolç de codony, les tardes de pluja i recolliment amb les seves hores interminables per a llegir i escriure, nits que fan olor de sopa, a jocs de taula, a llet calenta abans d’anar-se’n a dormir, hores de cabdellar-se sota les mantes i despertar-se abrigallada per la calidesa d’una abraçada infinita.

Avui, tota la humanitat viurà dotze hores de llum i dotze de foscor. Per a uns arribarà el temps de tardor; per a uns altres, el de primavera. A tots, amics, lectors, companys, us desitjo feliç equinocci i una tardor plena de prosperitat.

¡Compártelo!
Sota un tros de cel blau

Sota un tros de cel blau

Sola a la cabanya del bosc, a la llum d’un quinqué. Vaig mirar per la finestra. Raigs com a colobres trencaven la foscor. El cel rugia intens sobre les branques embogides, arbres furiosos, la pluja colpejant contra el cristall.

Dins, una infusió fumejava tranquil·la. Feia olor de farigola, a veritable, a quan vas pel camp a recollir herbes i flors, a passejar, a retrobar-te amb tu. Vaig treure les cartes del calaix, groguenques per l’aspror del temps, i vaig jugar a un solitari, dos, tres. Del no-res, udols dins les tenebres. Ombres. Llops, vaig pensar. Vaig agafar el quadern i em vaig enllitar. El vent gemegava nerviós. Em vaig abrigallar amb l’edredó i vaig començar a escriure. Va sonar el ronc d’un baluern profund que no s’acabava mai. Les martellades incessants de l’aigua contra el sostre, el sòl. Vaig intentar escriure fins a quedar-me adormida.

En despertar, silenci. Petits brins de llum s’escolaven pels porticons. Vaig escoltar bé i vaig sentir a l’orquestra de reietons, merles i picapins Vaig sortir al porxo i em van envoltar amb el seu benestar. Vaig veure com la boirina abrigallava al sol, vaig escoltar el rumor del vent en les copes dels fajos, dels avets, vaig respirar la brisa fresca sobre la meva pell. T’agradaria. Em vaig posar les botes, la jaqueta, i vaig sortir a passejar. Petricor, així es diu a l’aroma de terra mullada després de ploure. Durant dies, tot eren pluges; avui, les petites gotes es despengen rialleres per a caure sobre mi. Teia gust de felicitat. Vaig recordar que sempre hi ha temps per a tornar a somiar, sense importar el fàcil o difícil que es torni el camí, encara que a vegades necessitem un temps de solitud. Vaig tornar a la cabanya sota un tros de cel blau i vaig somriure per fi, després de tants dies d’obscuritat.

¡Compártelo!
Escriptura creativa a Igualada

Escriptura creativa a Igualada

La ressenya d’avui és per a un curs molt especial que va néixer de la iniciativa de l’Ajuntament d’Igualada per a oferir, durant el confinament, una sèrie d’activitats virtuals i gratuïtes per a la ciutadania. M’alegra haver estat una de les escollides per a participar com a professora, i d’haver impartit un curs d’escriptura creativa.

Sempre dic que quan triem una idea per a transformar-la en història, l’important no és només què succeirà, sinó també com s’enfrontaran a ella els personatges, ja que això és el que impulsa al lector a continuar llegint. Per això, hem de conèixer-los bé, o molt bé. Per exemple, un dels relats que es van crear començava així: No em canso d’aquesta olor de cadàver… Va començar sent la veïna de baix. Aquí, l’autora ens explica com el protagonista assassina a la seva veïna quan li deixa un llibre que fa olor de tabac. El fàcil seria quedar-se en què és un psicòpata, que ho és, però aquesta olor és el desencadenant d’alguna cosa; de què?, cal preguntar-se per a descobrir quins traumes reviu i per què cada vegada que sent aquest tuf insuportable. O en “Sal i Pebre”, quan la protagonista diu que tenia por de fer un pas, i tenia por de quedar-me quieta. I és que, després de gairebé trenta anys de matrimoni dedicada al marit i als fills, coneix a un home amb el qual desitja tenir una aventura. Que fàcil seria parlar d’un idil·li, i que difícil descobrir què desitja en realitat, si fugir momentàniament d’una vida que ja no té sentit, o refer-se a si mateixa per a connectar amb els somnis de joventut que mai va poder complir. I és que, descobrir als nostres personatges, també és descobrir-se a un mateix perquè ens fa caminar per senderes que, potser, no ens hauríem plantejat mai.

Una altra cosa que treballem va ser comprendre la importància de qui explica els fets del que succeeix. Si Marta, que inicialment era la protagonista, sofreix quan Lluís vol tornar amb ella després de dos anys sense veure’s, perquè ell havia jugat amb els sentiments d’ella per a, al final, casar-se amb una altra, la reflexió va ser: Per a tu, què seria més interessant, explicar com se sent ella, o què pensa i vol ell? Va triar la veu masculina i, de nou, el fàcil seria quedar-se en què ell la vol d’amant; el difícil va ser transformar aquesta història en la presa de consciència d’un home que descobreix que la seva actitud està generant dolor en les dones, i com s’enfronta a si mateix per a solucionar-ho.

Escriure sempre ens ajuda a reflexionar. A vegades, tot comença amb la trobada casual entre dos amics d’infància després de gairebé trenta anys sense veure’s. Ara, ell sent que la seva vida ja no té sentit; la d’ella, es va trencar durant el matrimoni. Llavors, descobreixen que el seu amor d’adolescència podria fer-se realitat, i el compleixen. Què són les segones oportunitats i com ens enfrontem a elles? Després d’un temps, per a ell ja no és suficient amb tenir-la d’amant; ella, li diu adéu per a no lligar-se a res ni a ningú. Sumit en la desesperació, el protagonista reflexiona sobre la seva covardia quan decideix romandre lligat a un matrimoni estèril abans que quedar-se sol. Una altra gran reflexió la veiem en “Peons”, quan la protagonista torna a casa després de vuit anys per a reconciliar-se amb la seva mare i dir-li: l’error més gran va ser no adonar-me que eres una víctima i no una covarda, i jo et vaig castigar encara més marxant del teu costat. Però, per a la seva sorpresa, la mare va morir fa anys i la jove ja no podrà disculpar-se, ni abraçar-la, ni besar-la. A més, descobreix que el pare no ha canviat perquè espera de la seva filla obediència a les bones, o a les dolentes. L’autora reflexiona sobre si cal seguir lligat a una família que et maltracta, només per ser família, o si podem alliberar-nos i tallar els vincles.

I entre tanta intensitat, trobem relats amables que ens fan somriure, relats d’ambient per a contemplar el paisatge i vibrar amb els petits plaers de la quotidianitat, com una alba amb el despertar del tràfec entre comerços, les gents, la ciutat. Allí on l’elecció sobre si menjar o no un croissant de xocolata pot canviar-te la vida. Contes de fades moderns que acaben amb un: i sota aquest aspecte d’home seriós, s’amaga un de sensible i detallista que sap valorar-me i que em fa immensament feliç. I qui no voldria arribar a la felicitat?

Aquestes i altres històries han necessitat hores de reflexió i de recerca, quantitat d’exercicis i de debats, de pluja d’idees entre els participants per a aconseguir descobrir què vol i sent cada personatge que estem creant i que, sense cap dubte, romandrà unit a cada autor per sempre. Només puc donar les gràcies a tots els que m’heu acompanyat en aquest viatge fascinant de l’escriptura. Perquè escriure és com la vida, necessita temps i reflexió, distància, escolta.

Gràcies, alumnes, per ser els meus mestres, i gràcies, Ajuntament d’Igualada, per aquesta magnífica iniciativa i oportunitat.

¡Compártelo!
Blanca y Elisa: Nit de Llibres i Flors 2020

Blanca y Elisa: Nit de Llibres i Flors 2020

Quanta emoció i felicitat vaig sentir ahir a la Nit de Llibres i Flors. Un Sant Jordi en diferit, com van dir alguns, però igualment especial i emocionant, sobretot pels retrobaments després de tants mesos sense veure’ns.

Vaig estar a la parada d’autors locals d’Igualada, la ciutat on resideixo en l’actualitat, i vaig gaudir de les xerrades i riures amb els amics i companys de NarranaciónZirkusCorín Tellado Revisited, Rafa Moya i altres autors locals, per l’ambient, la companyonia, l’amistat.

Tot em va il·lusionar, però rebre la visita d’alguns dels meus alumnes del curs virtual d’escriptura que he impartit durant els últims mesos, això va ser espectacular. Gràcies, Raquel, Frank i Rosa pel regal de venir a veure’m, per la curiositat de conèixer-me en persona i per aquesta meravellosa sensació de proximitat. Sou increïbles! I si a tot això li afegeixes algunes trobades inesperades, la visita de la teva amiga i col·lega Elena Tan, amb qui compartim un projecte de conte contes i musicoteràpia, i, a més, surts en un dibuix del gran Gerard Freixes, em quedo sense paraules per la felicitat.

Gràcies a tots per aquesta celebració tan especial.

¡Compártelo!
I un diumenge qualsevol…

I un diumenge qualsevol…

A vegades cal fer un pas enrere, detenir-se, descansar. Plorar. Llençar trenta o quaranta pàgines de la teva novel·la. Tornar a començar.

Escriure és saber que et perdràs, és traçar un camí i descobrir fins a on estàs disposat a arribar. És bussejar en tu, en mi. I ser capaç de canviar. Corregir per a millorar. És escriure avui, demà, passat. Escriure, sempre. I si no pots de dia, durant la nit: una hora, dues, tres, el que aguantis. Escriure encara que tot et pugui, et dolgui. És demanar ajuda, escoltar, deixar-se guiar, saber qui es manté al teu costat, qui et recull quan caus. Mantenir-se dempeus quan has treballat durant setmanes, mesos, i el resultat no agrada. I continuar perquè tens quelcom important que dir.

I un diumenge qualsevol, com podria ser avui, decideixes anar a la floristeria: el teu balcó necessita flors, perquè és on escrius dia sí i a l’altre també. Llavors, entre l’aroma dels lliris i les gardènies, escoltes a algú que diu: escriure és tan bonic, és tan romàntic, és estar sempre inspirat. I jo somric i, entre test i test, li explico al voltant dels quatre anys que vaig trigar a escriure la meva primera novel·la, i en els tres i escaig que porto per a la segona. Oh!, exclama el meu interlocutor, tant?

La veritat, és tan pueril, qui s’enfadaria per un comentari així? Fins m’han fet venir ganes de riure.

¡Compártelo!