El llac maragda

El llac maragda

A la llum de l’alba, l’aigua dormisqueja tranquil•la davant una paret de roques a l’altra riba. Els primers rajos de sol desperten el llac. El tul de boira s’enretira amb suavitat i el paradís es vesteix de color. Fa fred i no t’atreveixes a sortir de la tenda. Fa olor de farigola i les camamilles estan a punt de florir.

S’hi arriba per un corriol que es perd entre la boscúria; a estones, s’enfila per passadissos de lloses relliscoses; a trossos, fa equilibris arran de barranc. De sobte, després d’hores de camí, comences a sentir com flueix el riu, sobretot ara, a l’abril, quan la natura desperta coqueta per embruixar-nos amb el seu rubor, quan la neu es fon com si l’aigua es deixondís de la hibernació. El riu que baixa lliscant entre les roques, amarant les parets, la molsa i les flors que s’hi arrapen per no veure’s arrossegades pels salts d’aigua inesperats. I just allà, després d’un racó que queda a l’esquerra, s’obre una gruta. Hi entres i camines per la penombra humida sota un sostre de volta que degota; alguna perla d’aigua et cau a sobre, però d’altres dringuen en els petits tolls que ressonen sota el silenci. Saps que ja ets a prop quan veus una boca de pedra que s’obre per deixar-te sortir; al darrere, un arc de Sant Martí es desplega sempre sobre una boira etèria de la cascada que hi trobaràs. Apartes lleugerament algunes plantes que pengen com cortines i deixes enrere la cova. Ja només falta travessar un petit barranc relliscós i agafar-te bé als arbres que ja coneixes. De sobte, el cel s’obre i entre mil tonalitats de verd apareix un llac de color maragda.

Per fi, la boira s’ha enretirat i surts de la tenda per refrescar-te al llac. El contemples i recordes quan fa anys agafaves aquell caragol de mar que pesava una barbaritat; per fora era aspre, rugós, ocre; per dins, rosat i suau, fi. Te’l posaves a cau d’orella i tancaves els ulls per a escoltar-ne el so. T’imaginaves la mar. Avui saps que et senties a tu, que era el teu propi pols i no l’onatge i la brisa marina. Avui ja no tens aquest caragol de mar per evadir-te del món, però et tens a tu. Encens el fogó i et prepares un te. Mires el llac que continua immòbil com un mirall fosc, profund, i contemples el reflex d’un núvol que s’hi fon. És tan real… De vegades necessitem que el món s’aturi. T’asseus i esperes que la tassa de te t’escalfi les mans. Més amunt, amb el desglaç, el riu baixa furiós; però aquí respira tranquil. Tanques els ulls i agraeixes un dia més aquesta solitud per retrobar-te amb tu entre tanta felicitat i tranquil•litat.

El llac maragda s’ha  publicat a Racó de relats,  de la revista APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, el 29 d’abril del 2021.

¡Compártelo!
Feliç Sant Jordi 2021

Feliç Sant Jordi 2021

Ara que s’acosta Sant Jordi, començo a rebre encàrrecs per a dedicar Blanca y Elisa. Però com alguns sabreu, enguany no podré estar en persona a cap parada, ni saludar-vos, xerrar o dedicar-vos els llibres allí. Us proposo, doncs, que si desitgeu que us signi algun exemplar, me’l demaneu per privat i us l’envio, o el compreu en la vostra llibreria de confiança (o directament a la pàgina de l’editorial), i quan ens vegem, us el dedico prenent un cafè.

I pels que estigueu a Igualada, us convido a descobrir la parada d’autors locals de la Conca d’Òdena, que es diu Literatura i il·lustració km.0, que acollirà a vint-i-un artistes. Blanca y Elisa també hi serà, és a dir, que allà podríeu recollir algun exemplar dedicat si me l’encarregueu.

Us desitjo a tots feliç Sant Jordi. Una forta abraçada!

¡Compártelo!
Escriptura Creativa a Igualada, hivern 2021

Escriptura Creativa a Igualada, hivern 2021

Quan ens plantegem començar un nou relat de ficció, sempre hi ha coses interessants per dir si sabem tibar del fil per anar descobrint què hi ha d’ocult en el nostre imaginari i què és allò que ens motiva a continuar. I ràpid ens adonem que aquella llavor està a vessar de profunditat, que des d’una imatge, una frase o un pensament podem crear quelcom infinit. Perque és infinit tot el que podem crear si sabem trobar què hi haurà més enllà. Aquest ha sigut un dels aprenentatges durant aquest curs d’escriptura, que per alguns ha sigut el primer; d’altres, ja estaven avesats. I junts, ens hem endinsat no només en el significat de la creació literària, sinó que també hem descobert què és i què implica la feina d’investigació i documentació per crear una història, a més de divertir-nos escrivint el col·laboratiu “Un allegretto de Bach”.

Llavors, sorgeix quelcom que potser no se’ns acudiria en un altre moment, com per exemple, què poden representar les sabates per a un noi de divuit anys que ha fugit del Senegal i que viu a Barcelona; diu, Vaig estar tota la nit desvelat, agafant fort les sabates contra el meu pit. No podia quedar-me amb els peus nusos, l’endemà volia començar a buscar feina; llavors, entenem que per ell són el símbol d’una nova vida. O si sentim la veu d’una àvia, que fent el camí de Santiago recorda els anys d’infantesa a l’escola, i ens confessa tot el que va patir i plorar per culpa de la madre Leonora, que feia tocaments indecents a les nenes: Aquelles mans em van fer plorar d’amagat molt de temps. Perquè aquelles mans jugaven brut. Aquelles mans pecaven pels racons. Aquelles mans, a casa, ens feien plorar d’amagat. I amb això no vol dir que estem creant monstres, sinó que a través de la literatura donem veu a temes importants per reflexionar.

Però no tot ha de ser dramàtic, de vegades les històries fan girs inesperats i divertits, com va ser el cas de la professora argentina de tango que rebia la proposició d’un nuvi a punt de trencar el seu compromís, perquè amb ella havia descobert un desig que no havia sentit mai, però ella responia No et precipitis, Enric. Vine demà amb l’Elena, balleu junts, mostra’t i entrega’t com ho has fet amb mi, llavors veuràs que és el ball el que t’embriaga, no jo. Saps que ets un cas típic!?

I no podien faltar, en un curs d’escriptura, alguns moments plens de lirisme dins la profunditat reflexiva, com per exemple en el relat “Com un blues“: Quan estava amb ella, al cap del dia i abans d’anar a tocar al “Music Temple”, quan el sol llisca gola avall de l’oest i deixa un regust ataronjat i vermell que omple tant la vista com l’esperit, m’agradava caminar fins al penya-segat i sentir com la salabror amarava l’ànima.


Històries que han sorgit d’una frase, d’un pensament o d’una fotografia. I és que el dia a dia pot ser una inspiració, només hem d’aprendre a emprar-lo per crear una nova vida, un món nou. Moltes gràcies a tots els participants, que podeu veure en petit comitè a la fotografia, i a l’Espai Cívic Centre i a l’Ajuntament d’Igualada.

¡Compártelo!
Un allegretto de Bach

Un allegretto de Bach

“Si la Fanny veiés ara l’aparador, se sentiria orgullosa de mi”, pensava. Li agradava tenir-lo llest amb diverses classes de pa quan encara no havia sortit el sol; la seva olor omplia la botiga, convidava a trencar-ne un bocí per assaborir-lo tancant els ulls. Gaudíem escollint-ne un de diferent cada cop i ens omplíem la boca amb aquell gust exquisit. Després, guardàvem la resta de l’encetat per dinar i més tard, per sopar. Recordo que quan triava ella tenia el vici d’agafar el d’aparença lletja o un xic més cremat. “Hi ha el mateix amor en fer-lo, però és com un fill rebel” acabava dient,  somrient i el compartíem asseguts l’un a tocar de l’altre. Era com un ritual. En acabar, me n’anava a dormir satisfet després d’una nit de feina ben feta; llavors, abans de ficar-me al llit, la Fanny m’abraçava i em deia “És el millor pa de la contrada”. I baixava a la botiga i es quedava amb la nostra filla, que fins fa quatre dies era una nena entremaliada i ja estava feta tota una dona. Havia heretat el somriure i els ulls verds oliva de la seva mare. Tot anava tan bé… que no ens podíem imaginar com patiríem aquell octubre del 61, encara maleeixo haver-la deixat agafar aquell tren.

De tant en tant, la Fanny marxava a ca la tieta, a París: “vull veure com vesteixen els aparadors a ciutat, quin pa mengen, quin gust té… El poble necessita vida!”, deia emocionada. I va marxar. Al tren, va trobar una revista que algú havia deixat sobre el seient; tot plegat no era massa interessant, però va veure casualment un article titulat “La Ciutat de les Llums”. I No va trigar gens a submergir-se; les imatges dels carrers, els edificis i els monuments la varen encisar fins al punt que sense adonar-se’n acaronava les pàgines amb la punta dels dits. Lluny de sadollar les seves ànsies, sentia unes fortes pessigolles a la panxa. La Fanny va arribar a París. En baixar del tren, un allegretto de Bach li va donar la benvinguda; eren uns músics de carrer que desgranaven les últimes notes. Es va fixar en el violinista quan els aplaudiments dels passatgers el van fer enrojolar i sense voler-ho, les seves mirades es van creuar.  Es van somriure, però la Fanny no l’hi va donar més importància. I va agafar l’autobús fins a ca la tieta, que estava a tocar de la plaça Vendôme.

 Però les notícies que venien de París… aquell cop jo patia. Feia anys que Algèria lluitava per alliberar-se de l’ocupació francesa i deien que s’estava organitzant una gran manifestació pacífica a la capital francesa, a on vivien molts algerins. I va ser llavors quan la tieta em va avisar que la Fanny hi havia desaparegut la mateixa tarda dels aldarulls, el disset d’octubre. No m’ho podia creure. Vaig arribar a París tan ràpid com vaig poder i vaig buscar-la durant dies. Recordo quan vam denunciar a la policia la seva desaparició; ens van demanar la descripció, sempre havia pensat que el seu cabell negre i la seva pell bruna la feien molt atractiva, però havia resultat la seva condemna. Segur que la policia l’havia confós amb una algerina de les manifestacions, i potser la Fanny era un dels cossos que surava pel Sena, potser jeia morta pels carrers… El pitjor era no trobar-la.

Passaven els dies i havia de tornar al poble, fer-me càrrec de la nena, de la botiga. Tot era en mans de la policia. Va ser una setmana d’infern fins que la tieta ens va trucar. La Fanny havia tornat i ja estava de camí a casa. Va aparèixer acompanyada del Joseph, un violista que l’havia recollit al carrer, inconscient, i se l’havia endut al seu pis. Allà l’havien cuidat sense saber qui era, però la recordava d’un dia a l’andana del tren, les seves mirades s’havien creuat. En veure-la vaig plorar com mai, ens abrasàvem, rèiem, ploràvem, “em casaria amb tu cada dia de la nostra vida”, li deia a la Fanny, i l’acaronava amb la seva pell bruna i els seus rínxols negres, flonjos, preciosos. El Joseph m’havia tornat la vida i encara ara, quasi trenta anys després, celebrem aquell octubre del 61 bevent, cantant, rient i escoltant el violí del Joseph amb la música de Bach, donant-li gràcies a Déu per haver-se trobat un dia qualsevol a l’andana d’un tren, a París.

Aquest és el relat col·laboratiu que van escriure els alumnes del curs d’Escriptura Creativa “Què passaria si…”, a partir d’una fotografia. La història es va anar creant amb cada participació individual, sense consens sobre què succeiria, i cada setmana comentavem a classe l’evolució de la trama per aprendre els diferents processos de la creació literària. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Espai Centre Cívic de l’Ajuntament d’Igualada.

Moltes gràcies a tots, ha estat un plaer impartir aquest curs amb vosaltres!

¡Compártelo!
Com un blues

Com un blues

La solitud i la tristor m’han inspirat per tocar com mai a la meva vida. Sóc un bluesman que frega els seixanta i fins fa un parell de setmanes tenia una relació amb una prostituta. Els seus ulls verds, la pell de color del cafè acabat de torrar i un cos que convidava a acaronar-lo com si fos una guitarra Stratocaster em tenien el cor robat. Ara, ella viu amb un corredor d’apostes de Portland. Com a comiat em va dir que no sempre tindrà vint-i-cinc anys, que vol prosperar i que amb un músic mediocre com jo no tenia futur.

Quan estava amb ella, al cap del dia i abans d’anar a tocar al “Music Temple”, quan el sol llisca gola avall de l’oest i deixa un regust ataronjat i vermell que omple tant la vista com l’esperit, m’agradava caminar fins al penya-segat i sentir com la salabror amara l’ànima. Allà, tancant els ulls, imaginava que era una gavina que vola cap a l’horitzó. Això em donava el valor suficient per a tocar i no fer cas de les cares inexpressives, dels borratxos i dels preludis de dormitori de les parelles mig amagades a la penombra. Però ara, tinc por que en arribar al penya-segat oblidi que en lloc de plomes tinc pell i en lloc d’ales tinc braços i que, després de l’últim pas, el meu cos s’estimbi allà baix on les onades piquen a les roques.

M’ha costat d’entendre, però s’ha de ser allò que vols per aconseguir-ho. I després de tres mesos sol i mentre segueixo buscant el seu cos en un llit ocupat tan sols per mi, cobro milers de dòlars per cada actuació en els millors locals de la ciutat.

S’ha de ser com un blues per tocar blues.

Relat de Xavier Mayugo, un dels assistents al curs d’hivern Què passaria si… Escriptura Creativa, realitzat a Igualada.

¡Compártelo!
Cursos d’escriptura Creativa al febrer i març (virtual)

Cursos d’escriptura Creativa al febrer i març (virtual)

Coneixes els cursos d’escriptura creativa que impartiré aquest febrer i març?

En el de Què passaria sí que… aprendràs diferents tècniques de desbloqueig per a estimular el procés creatiu. Es treballa sobre les bases de l’escriptura, individualment i en grup, a través de jocs i de la reflexió.

En Els cinc sentits, escriptura creativa farem un viatge de descobriment personal per a aprendre a connectar els sentits amb les emocions i expressar-les literàriament.

Nota: els exercicis podran presentar-se en català o espanyol.

Per a saber més (dies i horaris), visita la meva agenda aquí: https://paulacolobrans.com/agenda/    

Aquests cursos formen part del catàleg ofert per l’Ajuntament d’igualada, on trobaràs altres cursos (e cuina, esport, idiomes i molt més). Pots consultar-ho aquí.

¡Compártelo!
La safata de canelons

La safata de canelons

Un senyor escrivia sobre la seva infantesa. Fill d’immigrants andalusos durant els cinquanta, vivia amb els seus pares en un pis fosc i petit d’una barriada de Barcelona; deia, jo passava les hores mirant per la finestra, però era tan petita, que només es veia un rectangle de cel blau! I no sabia definir per què li agradaven tant aquells moments de contemplació. Llavors, li vaig proposar prendre la finestra com a símbol de la llibertat i de la felicitat que sentia quan corria, durant els estius, pels camps de blat del poble dels seus avis.

Avui, les nostres finestres han canviat, perquè a més del cel blau, dels llibres i de la televisió, podem veure’ns i sentir-nos a través de les videotrucades. I és tan senzill com donar-li a un botó i passar una bona estona. Ja no és imaginar en solitud o deixar-se emportar pel que t’estiguin explicant, sinó relacionar-se amb d’altres a temps real. Com fa uns dies, quan estava a punt de preparar els canelons de Nadal. Parlem?, deia el missatge whatsapp d’una amiga. Sí, però per videotrucada, vaig respondre. I vaig col·locar el mòbil sobre el saler de la cuina, per a anar emplenant la pasta mentre xerràvem, ella des del sofà de casa seva, i jo com impartint una masterclass culinària. Parlàvem i rèiem. Després, vaig pensar que podríem batejar cadascun dels canelons amb els temes de la conversa: que si el caneló Bovary, que si el sabies que durant el segle XII…, el de quin fred fa avui, el de mil fulles de crema que els encanta als nens… Vint-i-cinc noms per a vint-i-cinc cullerades de vida. L’endemà, mentre els servia, m’envaïa fins i tot més el benestar. Qui no conegui la història pensarà que era, només, una safata de canelons nadalencs preparada amb molt d’amor; però jo sentia, a més, la felicitat de la impagable companyia de les amigues que sempre estan, pesi al temps i la distància.

Que ja tornaran els dies en què puguem abraçar-nos, besar-nos, sortir a passejar, a ballar, a nedar. Mentrestant, estarem a un clic de veure’ns i de compartir, perquè qui bé et vol et buscarà on estiguis, al camp, a la ciutat, a la finestra, en la videotrucada… i encara que la tempesta refermi sempre ens quedarà, des de la finestra, aquest trosset de cel blau.

¡Compártelo!
El nàufrag

El nàufrag

Ets avui la mirada d’un oblit infinit. Un sospir, un missatge, un adéu.

Vas arribar amb les onades gronxant-te i sospirant-me amor. Però em portaves la mort. Escuma blanca sobre una mar en calma que només demanava reposar a la riba. Onatge infinit per a un somni etern. A vegades som ones; a vegades, la mar.

Jo vaig ser el mar i tu, les ones.

¡Compártelo!
Ell pensà. Ella pensà…

Ell pensà. Ella pensà…

Era tan bonic, que ell va pensar que ella estaria sempre al seu costat; i ella, que ell canviaria per amor. I així passaven els dies, les setmanes, els mesos, fins que a poc a poc…

No ets el tipus de dona que vull a la meva vida, m’atabales, vull experimentar amb d’altres, la meva sòcia és tan important com tu, la meva ex és la dona de la meva vida, ets molt gelosa, no saps estimar, deia ell.

M’esforço per aprendre, perdona per ser gelosa, si milloro podrà funcionar, perdona per atabalar-te, et vull a tu, tornem a intentar-ho, responia ella. Fins que es va afartar, i el va deixar.

Llavors, ell va voler tornar: perdona, t’estimo molt, canviaré. A ella li va semblar un miracle. Però un miracle que mai canviava res: mentre ella plorava, ell li pegava amb les seves mentides.

Però tornem enrere!, perquè el principi està mal escrit. En realitat volia dir:

Ell va pensar que ella li ho aguantaria tot. Ella va pensar que això era amor.

¡Compártelo!
Cursos de tardor, virtuals i gratuïts

Cursos de tardor, virtuals i gratuïts

Coneixes els cursos d’escriptura creativa que impartiré durant aquesta tardor?

En el de Què passaria sí que… aprendràs diferents tècniques de desbloqueig per a estimular el procés creatiu. Es treballa sobre les bases de l’escriptura, individualment i en grup, a través de jocs i de la reflexió.

En Els cinc sentits farem un viatge de descobriment personal per a aprendre a connectar els sentits amb les emocions i expressar-les literàriament.

Aquests cursos formen part del Bibliolab, una campanya oferta per la Diputació de Barcelona per a fomentar el coneixement i l’experimentació. S’impartiran virtualment i són gratuïts.

Nota: els exercicis podran presentar-se en català o espanyol.

Per a saber més, visita la meva agenda aquí: https://paulacolobrans.com/ca/agenda/

¡Compártelo!