Hoy he vuelto a los campos, a la piedra y a las cosechas, al paisaje de cereal, a las fuentes en el camino. Allí donde escribí Blanca y Elisa. Y vengo para quedarme. Y aunque aquel ayer ya se fue, gracias a él me queda este hoy; ojalá sea tan fecundo en ideas y en proyectos.
Os deseo un agosto lleno de felicidad.
Són les sis del matí i em desperto ben animada, amb música, perquè he quedat a les set per anar a caminar amb una amiga per la muntanya. En revisar el WhatsApp, veig que ella no podrà venir i dubto si anar sola o no, però com el camí és prou conegut i aviat sortirà el sol, decideixo sortir. Visc a peu de Montserrat i de seguida soc al bosc; l’aire és fresc i aromàtic i vaig pujant a bon pas. En arribar a un petit cim m’aturo, el sol ja surt i el vull saludar per deixar que la seva escalfor i la seva llum m’il·luminin. Em sento connectada amb la natura i tinc el pressentiment que avui serà un gran dia.
La flaire de timó i romaní m’embolcalla mentre camino. Pels marges hi ha un tou de blauets que em saluden al meu pas i n’agafo uns quants. De cop i volta veig uns matolls que es mouen seguits d’un so ronc: “rony, rony”. Els blauets em cauen de les mans i em fa un salt el cor. No sé si trencar a córrer o quedar-me quieta com una estàtua de sal. Davant meu em mira amb ulls ferotges una bèstia tan gran que podria ser l’avi de tots els senglars de la muntanya. La suor em cau a goterons pel pit i el front, però intento tenir el cap fred. Sé que el senglar no m’atacarà si no se sent atacat o si no hi ha cries a prop. Així, més serena, m’allunyo a poc a poc sense donar-li l’esquena. Quan soc una mica lluny, començo a córrer fins que arribo a una petita cabana que no havia vist mai. Decideixo entrar i recuperar-me de l’ensurt. Un cop a dins m’adono de quelcom estrany: no recordo aquesta cabana, però l’interior em resulta familiar. Jo he estat aquí abans, penso. I tant que he estat abans!, recordo de sobte. De petita, quan anàvem amb el pare a caminar pels camins a prop del poble, havíem entrat i em semblava màgica; el pare sempre m’explicava històries tradicionals de la muntanya i jo embadalia l’escoltant-lo. Sovint recollíem flors de sempreviva, fèiem farcells i els penjàvem per les habitacions; feien tan bona olor i eren tan maques… que m’emociona trobar-me de nou aquí. Llavors, em ve al cap una idea: proposaré a la meva colla d’amigues per quedar un dia i venir-hi a berenar. Ens agrada molt cantar havaneres i cançons tradicionals i aquest serà un lloc ben adient, perquè si desafinem ningú ens sentirà. Som un grup molt ben avingut, per això se’ns va acudir que ens diríem “La Penya que mai s’emprenya”. Ja he dit que pensava que avui seria un gran dia? De lluny, però, encara em sembla sentir el senglar.
De camí a casa em trobo al Camil, el pastor d’ovelles, que era amic del pare i m’estima com la filla que no va tenir. Li explico que enyoro les amigues i em diu que un berenar a la cabana és molt bona pensada i que a més, ara és bona època per pujar a Montserrat; però diu que anem amb compte amb un senglar malcarat que està per la rodalia. Continuo caminant i penso en les amigues. Quant temps fa que no ens ajuntem? Com estaran? Amb algunes sí que ens hem anat veient, amb la Isabel, la Josepa, la Dolors, la Maxi, que s’enfadava quan li dèiem Màxima… Continuaran igual?, penso, i accelero el pas per arribar de pressa a casa i començar a trucar-les després, però, d’esmorzar una llesca de pa amb tomàquet collit de l’hort, amb pernil salat, un gotet de vi negre i una bona tassa de cafè amb llet.
No han passat ni quinze dies que per fi ens trobem i som les vuit assegudes davant la cabana, berenant. A la porta veig el bastó del Camil; és estrany que se l’hagi deixat aquí, penso. La Dolors i la Isabel també la recorden de petites, la cabana, les altres no hi havien estat mai. Però a la Dolors li fa por d’entrar-hi i no ens vol explicar per què, “és una intuïció”, diu. No ens en volem en riure, però la Isabel i jo ho fem sense dir res i ens apropem a la porta. És llavors quan sentim un soroll a dins: “rony, rony”. I no és un “rony, rony” tranquil, més aviat sona com de senglar enfadat. Crido a la colla i ens quedem escoltant rere la porta, sembla que els senglars estan menjant de valent. En silenci, amb un esglai al cor, marxem.
L’endemà al matí vaig a esmorzar al bar. Tothom escolta una colla de caçadors que cerca sense èxit el maleït senglar. “A qui sí que hem trobat ⸺diuen⸺ és al Camil, el pastor d’ovelles, que era mort dins la cabana on ahir se’l van cruspir els senglars”. Ahir durant el nostre berenar…?, penso. Tanco els ulls. Sí, durant el nostre berenar, em repeteixo. Anava errada, decididament, ahir no va ser un bon dia, si més no pel berenar dels senglars, el pastor.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Casal de Cultura de Collbató; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Ajuntament de Collbató.
Moltes gràcies a tots i fins aviat!!
Era un cambrer de la Rambla de Barcelona, “el millor lloc per a ser-ho”, li agradava dir; successos variats dia rere dia, rostres i llengües diferents… no s’avorria mai. Aquell matí la va veure, era bella i esvelta i estava asseguda a un banc, molt a prop de la cafeteria, amb una petita maleta al costat. La va contemplar amb la perspicàcia de la psicologia adquirida durant tants anys de professió, i es va adonar que la noia tenia el rostre cansat, que estava torbada, que movia els dits amb inquietud mentre encenia un cigarret. Esperava algú? O tal vegada no tenia un rumb clar? Necessitava ajuda? Però ella, en sentir-se observada, es va alçar neguitosa i va començar a caminar en direcció mar, deixant la maleta allà. Ell, en veure-ho, va reaccionar de pressa: la va cridar infructuosament i es va quedar sense saber què havia de fer, amb la maleta a la mà. Havia de mirar dins per poder esbrinar quelcom més? O l’havia de deixar a objectes perduts, com sempre?
Feia molta calor. Va decidir endur-se-la a casa i, en arribar, va deixar aquella enigmàtica maleta sobre el llit. Què faria? La temptació era gran i, al final, va acabar obrint-la; el primer que li va cridar l’atenció va ser un diari personal amb la tapa de colors molt cridanera. El va obrir i es va trobar amb una cal·ligrafia menuda i delicada, que s’inclinava pendent avall cap al cantó de la pàgina, com una cascada. “Personalitat depressiva”, va pensar. Va fullejar veloçment la resta de pàgines fins a arribar a aquell dia, i mentre es recol·locava les ulleres i avançava en la lectura, va descobrir que la noia havia reservat la Roofles Suite del Wittmore Hotel, i que a les sis de la matinada, després de prendre’s un còctel d’estupefaents, es llançaria pel balcó.
No podia perdre temps si volia salvar-la d’ella mateixa. Va agafar el mòbil i va cercar el número de l’hotel. Va marcar-lo; comunicaven. Al cambrer se li va escapar un renec que va morir entre els seus llavis. Va sortir corrents i va parar el primer taxi que passava. Va donar la direcció de l’hotel i a la carrera hi va arribar. Però no seria tan fàcil; a recepció es van negar taxativament a donar cap informació de la clienta. Sense pensar-ho massa, va trucar als mossos: “Hola, tinc indicis que una noia es vol suïcidar la propera matinada a l’hotel Wittmore. A la recepció no em volen donar cap informació d’aquesta clienta. Si us plau, vinguin amb rapidesa, soc a l’hotel”. Els mossos li van agafar les dades i el cambrer es va asseure a l’ampli vestíbul de l’hotel. Llavors, es va fixar en una parella que va arribar poc després; no duien equipatge i semblava que busquessin a algú. La dona es va dirigir a la recepció i en resposta el van assenyalar a ell; la parella se li va acostar:
⸺¿Josep Maria Llobet? ⸺van preguntar-li.
⸺Sí, jo mateix.
⸺Som de la policia.
⸺Pensava que vindrien d’uniforme…
⸺No, segons l’assumpte anem de civil. Quines dades té?
Però ell no va respondre; va pensar que hi havia alguna cosa estranya, com és que vestien de paisà? I per què deien que eren de la policia i no dels mossos…? Malfiat, es va penedir d’haver trucat i va demanar per anar al bany. Llavors, es va escapolir, va pujar a la Roofles Suite i va picar a la porta, que es va obrir ràpidament. Darrere, ella.
⸺No diguis res, soc dels mossos ⸺va dir-li ella mentre l’agafava per un braç i el tibava enèrgicament cap a dins l’habitació, tot fent una fugaç inspecció a banda i banda del passadís abans de tancar la porta⸺. La maleta és un parany per descobrir al sospitós d’una trama tèrbola que ens porta de cap. No l’havies d’agafar tu. La parella d’abaix són uns mafiosos, hem de fugir d’aquí!
Perque no era ell a qui buscaven. Ella ho sabia perquè el seu sospitós no tenia mig rostre desfigurat, amb aquell relleu carnós que s’acumulava just al damunt de la parpella d’ell, segellant-li l’ull esquerre. Quan li mirà l’altra meitat de la cara, immaculada, trobà en l’ull obert una brillantor que no havia vist mai. “No, no és ell qui havia d’agafar la maleta, no era l’objectiu de l’operació, i malgrat tot, aquí està, davant meu, per salvar-me d’una pantomima”, pensà ella. De sobte, els mafiosos van començar a etzibar la porta. Ja no hi havia temps. A correcuita, ell la va prendre de la mà, s’enfilaren a l’ampit de la finestra i just en el moment en què els mafiosos aconseguien entrar a l’habitació, ella, agafant-lo pel clatell, el besà suaument als llavis.
⸺Perdó ⸺va dir ella.
⸺Per besar-me? ⸺va respondre ell.
⸺No, per això altre.
I d’una empenta el llençà, junt amb ella, a la piscina de l’hotel, que estava a uns tres pisos més avall. La gran esclatarada d’aigua deixà xops a una colla de guiris russos rics, que estaven esmorzant croissants amb vodka davant la piscina, abans d’anar a envair la Ciutat Comptal. En sortir de l’aigua, escoltaren un munt de sirenes i sentiren un forceig i trets a l’habitació. Finalment, el sergent dels mossos sortí per la finestra a donar el senyal de “tot ok”. Ella es va quedar confosa quan va veure que al cambrer li penjava un tros de cara i que, en realitat, tenia el rostre perfecte. “És una màscara que, amb l’impacte, ha saltat”, li explicà ell. També va dir-li que era un agent doble infiltrat dels mossos i que feia temps que li seguia la pista protegint-la i donant-li cobertura sense que fos perceptible.
Els russos (que de bon matí molts ja van contents) creient que era l’enèsim espectacle que els oferia l’hotel, van començar a aplaudir entusiasmats i aixecant-se tot dient “bravo, bravo”, van alçar els gots de vodka al crit de Na Zdorovie!!! I tornaven a beure alhora que els convidaven a esmorzar amb ells. Amb la química que havia sorgit entre el “cambrer” i la noia, que es podia tallar amb un ganivet, van asseure’s sense deixar de mirar-se als ulls, envoltats pel màgic moment.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Centre Cívic Nord d’Igualada; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat pels Equipaments Cívics de l’Ajuntament d’Igualada.
Moltes gràcies a tots i fins aviat!!
Així de bonic lluïa el grup d’escriptura creativa del Centre Cívic Nord d’Igualada. Han sigut deu setmanes de classes i d’explicacions plenes de reptes, d’exercicis i de bona companyonia, on hem treballat i après de valent. El dia de la cloenda vam fer diferents activitats, com la creació d’aquest poema col·lectiu arran d’una pregunta que els vaig plantejar: «Com desitjaríeu sentir-vos?» Mireu amb quina bellesa ho van transmetre:
Desitjo sentir la plenitud que experimenta una gota d’aigua quan es dilueix al mar i
La frescor que sent la flor quan la pluja li regala les perles juganeres, que llisquen dolçament pels seus pètals.
Vull sentir la vida plena com la calidesa d’una l’albada a alta mar i
Ser feliç, com el vaivé de les petites onades que acaronen amb suavitat la sorra de la platja;
I realitzat amb els vaivens de la vida, com el vent que bufa amb més o menys força depenent de cada instant.
I amb tanta dolçor i bons desitjos, vam concloure un altre cicle d’escriptura creativa, amb una forta abraçada a la vida, als companys i amb el desig d’un estiu ben profitós ple de felicitat.
Moltes gràcies, Equipaments Cívics d’Igualada, Ajuntament d’Igualada i a tots els participants del curs al Centre Cívic Nord, fins aviat!
Aquí ens teniu a la fotografia final del grup d’escriptura de Collbató, i crec que els somriures ho diuen tot. Han sigut quatre mesos de treball conjunt, de pensar i de reflexionar, d’ajudar-nos, de compartir; hores d’esforç i de diversió, d’aprendre, d’expressar. Avui ens hem dit adeu, però tornarem aviat, al juliol, per celebrar la cloenda final. I quan us he preguntat què us endueu del curs, cadascuna de vosaltres ho heu escrit en forma de vers per poder crear aquest poema col·lectiu:
El que m’emporto és molta experiència fent l’escriptura,
molta companyonia i molta alegria,
il·lusió per escriure,
reflexions i imaginació en un espai de silenci i
un munt de coneixements, sentiments i bones estones compartides per
posar a aquella motxilla que no pesa.
M’ha agradat molt aquest curset d’escriptura perquè
m’obliga a fer treballar el cervell, i
m’ha sorprès la profunditat i comprensió adquirida de
com crear o relatar una història.
És un oasi enmig de les obligacions setmanals.
No tinc paraules per agrair a la Paula tot el referent a l’escriptura i
també a totes vosaltres, per formar part d’aquest curs tan engrescador.
Si us dic la veritat, soc jo qui no té paraules per agrair-vos aquestes setmanes. Diuen que una part de nosaltres es queda allà on vam ser feliços; una part de mi es queda a Collbató i amb ganes de tornar. Abraçada forta i fins aviat, ha estat un plaer compartir plegades aquesta etapa del camí!
Gràcies Ajuntament de Collbató, Biblioteca Silbil·la Durfort i Casal de Cultura de Collbató, fins aviat!
El pequeño pueblo de Massalcoreig huele a pan recién horneado; así empezaba, hace años, una entrada que escribí tras una estancia de dos o tres días en aquel precioso lugar. Y es que mis lazos con Massalcoreig vienen de lejos. Allí vive Antònia, una gran amiga y persona; nos conocimos en la UNED, las dos estudiábamos filología española y, una vez al mes, nos encontrábamos en Cervera para las tutorías de literatura. Y toda esa cultura y literatura que nos dio la universidad, Antònia la ha llevado a su pueblo en forma de club de lectura. Pero es que Antònia, además, es la propietaria del supermercado y su familia es la que provee de pan y de dulces no solo al pueblo, sino también a los alrededores. Y es que la familia Ambrosio no solo los abastece de alimentos, de pan y de repostería a tantas familias; Antònia, además, abastece Massalcoreig de cultura, porque fue ella quien creó el club de lectura. Es una agitadora cultural, diríamos. Y hace unos días, estuve allí para la presentación de Blanca y Elisa; qué maravilla fue volver a ese pequeño lugar que huele a pan recién horneado, a frutales, a sonrisas y a la gente bonita que tan bien me acogió. Con qué ganas preguntaban, hablaban, participaban… Sin lugar a dudas, es un club de lectura de lo más animado y divertido, y eso lo da el pueblo con la gente que se conoce, que se ayuda, que convive… y con su directora, la gran Antònia. Y, además de todo esto, mi sorpresa fue máxima cuando recibí, de la mano de Roser, un retrato de mí pintado a acuarela. Solo tengo palabras de agradecimiento por esta gran experiencia. Y ya lo dije entonces y lo repito ahora: me fui como siempre, con ganas de volver.
Porque volver a Massalcoreig es como volver a casa. Gracias a l’Ajuntament de Massalcoreig, a l’Associació de dones y a todas las participantes por esta gran acogida. ¡Hasta pronto!
