Fa fred. Fora, el bosc desperta adormit i l’aurora es filtra a través de les escletxes dels finestrons. Quina mandra sortir del llit, s’hi està tan calent i és tan esponjós, penses. L’estufa es va consumir fa hores; l’encens i esperes. Esperar l’amor dol. I renunciar-hi, també.
Surts de la cabanya amb els peus entumits i només veus arbres i boira. Boira, un vel espès que ho cobreix tot. Esperes i escoltes el rierol, els ocells, el fullatge bressolat per la brisa… Escoltes el fred i contemples la seva llum. El fum surt per la xemeneia i flota sobre la cabanya. I recordes la dolçor dels pastissos de la iaia, quanta tendresa a cada mossegada! Encara no, deixa-ho reposar, deia. I rèieu. Respires i comences a caminar. Escoltes el bosc i t’escoltes a tu. Cada trepitjada és un batec. Saps que tot s’ha acabat i que has de tornar a començar. Ahir va ploure i queden alguns tolls. Xipolleges i comences a saltar de toll en toll fins que recordes aquella tarda d’hivern en què vas caure en un i vas estar tota la setmana engripada. A la iaia no li va fer gens de gràcia, però amb l’Adrià encara rieu en recordar-ho. L’Adrià és el teu amic de l’ànima i està feliç que tornis a ser tu, a riure, a cantar, a somiar.
La boira es difumina amb lentitud i contemples la immensitat. I veus el gran roure amb les seves arrels emergint del sòl: mira que profundes i gruixudes són, deia la iaia; són els seus pensaments. I les branques i fulles, els seus sentiments. I penses en quan creies en fades i follets, en quan recorries el bosc a la recerca de sargantanes per enxampar-los la cua, en quan caçaves papallones i, en arribar a casa, la iaia t’obligava a deixar-les anar, en quan corries cap al penya-segat per escoltar el cant de les sirenes. Somrius i et detens. I respires profundament. Tens fred a les galtes, penses. Al lluny, el cel i la mar s’abracen transformant els seus petons en gotes de purpurina, com brillen sota el sol! I penses en Ulisses, que va viatjar durant anys abans de poder tornar a Ítaca i, en arribar, va haver de lluitar per recuperar el seu lloc. Llavors, t’adones que Ítaca ets tu, i que el veritable malefici no és la ruptura sinó insistir en una relació que, encara que ho vau intentar, no us donarà la felicitat.
Tornes a la cabanya comptant els caragols que et creues pel camí. En arribar, l’estufa crema i et prepares el desdejuni. S’hi està bé, en solitud; i potser el problema fou estar amb algú que et necessitava per no sentir-la. La tebiesa de la xocolata et reconforta i sents la tranquil·litat d’un amor que tantes ensenyances t’ha regalat. I decideixes guardar-les en el cofre de les coses boniques. És diumenge i has de tornar a la ciutat. Però la cabanya, el bosc i els amics romandran aquí per recordar-te qui ets, i per què.
Hace frío. Afuera, el bosque despierta dormido y la aurora se
filtra a través de las contraventanas. Qué pereza salir de la cama con lo
mullida y calentita que está, piensas. La estufa se consumió hace horas; la
enciendes y esperas. Esperar al amor duele. Y renunciar a él, también.
Sales de la cabaña con los pies entumecidos y solo ves árboles y niebla. Niebla, un velo espeso que lo cubre todo y que te impide ver. Esperas y escuchas al arroyo, a los pájaros, al follaje mecido por la brisa… Escuchas al frío y contemplas su luz. El humo sale por la chimenea y flota sobre la cabaña. Y recuerdas el dulzor de los pasteles de la yaya, ¡cuánta ternura en cada mordisco! Todavía no, déjalo reposar, decía. Y reíais. Respiras y empiezas a caminar. Escuchas al bosque y te escuchas a ti. Cada pisada es un latido. Sabes que todo ha acabado y que debes volver a empezar. Ayer llovió y quedan algunos charcos. Chapoteas y empiezas a saltar de charco en charco hasta que recuerdas aquella tarde de invierno en que te caíste en uno y estuviste toda la semana con gripe. A la yaya no le hizo ninguna gracia, pero con Adrián todavía reís al recordarlo. Adrián es tu amigo del alma y está feliz de que vuelvas a ser tú, a reír, a cantar, a soñar.
La niebla se difumina con lentitud y contemplas la inmensidad. Y
ves al gran roble con sus raíces emergiendo del suelo: mira qué profundas y
gruesas son, decía la yaya; son sus pensamientos. Y las ramas y hojas, sus
sentimientos. Y te acuerdas de cuando creías en duendes y hadas, de cuando recorrías
el bosque en busca de lagartijas para pillarles la cola, de cuando cazabas
mariposas y, al llegar a casa, la yaya te obligaba a soltarlas, de cuando
corrías hacia el acantilado para escuchar el canto de las sirenas. Sonríes y te
detienes. Y respiras profundamente. Qué fríos están tus mofletes. A lo lejos,
el cielo y el mar se abrazan transformando sus besos en gotas de purpurina,
¡cómo brillan bajo el sol! Y piensas en Ulises, que viajó durante años antes de
poder regresar a Ítaca y, al llegar, tuvo que batallar para recuperar su lugar.
Entonces, te das cuenta de que Ítaca eres tú, y de que el verdadero maleficio
no es la ruptura sino insistir en una relación que, aunque lo habéis intentado,
no os dará la felicidad.
Regresas a la cabaña contando los caracoles que te cruzas en el camino. Al llegar, la estufa arde y te preparas el desayuno. Se está bien en soledad; y quizás, el problema fue estar con alguien que te necesitaba para no sentirla. La tibieza del chocolate te reconforta y sientes la tranquilidad de un amor que tantas enseñanzas te ha regalado. Y decides guardarlas ahí, en el cofre de las cosas bonitas. Es domingo y has de regresar a la ciudad. Pero la cabaña, el bosque y los amigos estarán siempre ahí para recordarte quién eres, y por qué.
Sortiren una
matinada fresca de finals de juliol. L’Eleonor i el Frederic viatjaven
acompanyats per la dida Josefina. El trajecte durava dos dies. Es mudaven. Els
grinyols del carruatge feien riure el petit, que tenia quatre anys complerts.
Mirava per la finestra i assenyalava els segadors, els rucs carregats amb els
feixos de palla, els ramats de bens… Que fascinant era tot! Fins i tot els
núvols que s’apropaven. “Resem perquè la tempesta arribi cap al tard, serà
forta”, comentà el cotxer. El Frederic rigué.
Al vespre, a
l’abric de la posada, arribà la nit. I la tempesta. Llampegava. Tronava. Qui
podia dormir en una nit així? El Frederic sentia com sa mare l’aferrava amb
tanta força com ell el seu osset de drap, i que l’acaronava amb la seva veu
dolça cantant-li la Chançon d’amour. Els hostes s’havien reunit a
la sala. Aquí no hi havia ciutat. Ni veïns. Només bosc i tempesta. A fora tot
esbategava furiós. De sobte, la porta s’obrí. Els homes van adreçar-s’hi per
tancar-la. I el Frederic, en un rampell de bogeria, llançà l’osset i sortí
cridant per foragitar el que tanta por feia a sa mare. L’Eleonor i la dida
cridaren i sortiren darrere seu alertant a tothom. Però hi havia tal confusió
que ningú va reaccionar a temps. On era el Frederic? Que tètric es veia tot amb
els clarobscurs dels llamps i trons. Llum. Foscor. Negror. Els crits de
l’Eleonor s’esvaïren entre els seus plors. Del Frederic en quedà l’osset. I el
record. El bosc n’engolí la resta.
Però el
Frederic vivia. Vivia i mirava la lluentor d’uns cabells d’argent copsats de
sol. Era l’endemà, quan una dona el portava a coll. Qui era? Tenia les mans
arrugades i els ulls inquiets. Amb ella hi havia aquell gos que l’havia
acompanyat durant la tempesta. Era en Cafur, que el sentí i el trobà entre
matolls d’espígol. Per això, aquella dona l’anomenà Petit Espígol. Em dic
Frederic, insistia ell; però ella responia que era l’Espígol. Pocs la
coneixien. Li deien la Bruixa perquè vivia amagada del món en un cau del Bosc
dels Esgavellats. I se la veia de tant en tant baixar al poble per a ajudar qui
necessités les seves pocions i arts màgiques.
El petit va
créixer feliç a pesar de l’enyorança. De vegades plorava. Quan vindrà la mama?,
preguntava sovint. Però la Bruixa s’havia apropiat d’ell i el cuidava. Li
ensenyava els secrets de les plantes, a orientar-se pel bosc, a llegir els
estels. I els records de la mare s’esvaïen. La Bruixa no el volia compartir amb
ningú. L’Espígol era la seva troballa particular i secreta. Ell era seu. I volia
tenir-lo allunyat de la maldat dels homes, que es mantingués amb l’ànima pura,
sublim, lliure. I durant cinc anys caminà descalç, pujà als arbres, es banyà
als rius d’aigua clara. I quin orgull de cabellera lluïa! I creixé cercant la
nimfa del riu pensant que ella se l’estimava tant que s’amagava tímida,
juganera. L’Espígol embogia de felicitat. Fins que un dia, es topà de fit a fit
amb un frare peregrí, el Marcel de Montserrat:
—I qui ets tu, petit vailet? D’on surts?
—Sóc
l’Espígol, fill del bosc, amic de la nimfa del riu i de la Bruixa! —respongué
donant-se un cop ben fort al pit.
En Marcel dibuixà un somriure, d’on sortia aquell petit intrèpid? No havia vist mai res de semblant. Però si va nu i descalç! I aquesta cabellera… I si és el nen que el bosc engolí?, pensà. I el portà cap a Montserrat tot i que la Bruixa s’hi resistís. Avisaren l’Eleonor, que en arribar el va abraçar amb força, plorant, ensenyant-li l’osset. El Frederic sospirà. Agafà l’osset. No sabia què dir, què pensar, què fer. Per què li havien tallat els cabells? Perquè havia de calçar sabates? Quan l’Eleonor va entonar la Chançon d’amour, ell també cantà. L’Eleonor plorava de felicitat. Però ell restava en silenci, observant. Què volia aquella gent? Qui eren? Què volia dir civilitzar? Per què l’havien vestit així? On era la Bruixa? La nit és llarga, pensà. El llit es flonjo com els cabells d’aquella dona, l’Eleonor. Però jo sóc l’Espígol i vull tornar a casa! I s’escapolí entre la foscor, vers el bosc.
Queridos amigos, compañeros, lectores, ¡por fin Blanca y Elisa ve la luz! Me siento orgullosa, qué os voy a contar. Ha sido una larga espera llena de subidas y de bajadas, de emociones, de trabajo duro, tesón y paciencia. Tengo mucho que agradecer a todas las personas que me han ayudado durante este proceso: a Sebastià Bennassar por sus enseñanzas, a mis amigos lectores que se atrevían a darme su opinión sincera, a los que me inspiraron para crear personajes, a los que me animaban cuando lo necesitaba, a Javier Salazar Rincón por su apoyo incondicional, y a la Editorial Milenio por aceptar leer mi manuscrito y publicarlo pese a ser autora novel.
En la página de la editorial podréis leer la sinopsis, el prólogo (escrito por Sebastià Bennassar), el primer capítulo y el índice. Y también, si queréis, podéis comprarla ahí mismo.
Ya os iré informando sobre cuándo y dónde haré las presentaciones, para que vengáis a verme. Un abrazo y gracias a todos por vuestro apoyo y confianza, espero que os guste y que disfrutéis leyéndola.
Milenio Editors: «Novela de intriga sobre relaciones de familia y herencias, compleja y cargada de grandes pecados; con la dosis adecuada de misterios, de sospechas, de apariencias y de dramas inconfesables protagonizados por personajes inesperados. Un texto muy bien escrito, de estructura clásica, de alguien que domina perfectamente la gradación narrativa, la técnica del punto de vista, de la narración dentro de la narración». Sebastià Bennassar: “una buena historia y una buena autora dispuesta a explicarla y a defenderla”.
Nua, m’embolcalla el silenci. És un silenci profund. Bussejo sentint la dolçor d’unes mans imaginàries que recorren la meva pell, però són les carícies de les algues que ballen al fons marí. Giravolto sobre mi mateixa per sentir-les a la panxa, a les natges, a l’entrecuix, i somric de felicitat perquè t’imagino amb mi. Sóc lliure.
Mentre pujo a la superfície per prendre aire contemplo el reflex del sol. La seva brillantor difusa llueix dins de petites gotes de llum que espurnegen sobre el meu rostre i em fan delir de curiositat. Són com les vesprades a alta mar, quan a l’horabaixa sorgeixen els primers estels fins a emplenar-ho tot amb petites cuques de llum. I quan tot s’ha enfosquit contemplo la bellesa encisadora de milions d’anys de peticions, sospirs, rialles, tristors…, i llavors sembla que formis part de l’univers, que l’univers es submergeixi amb tu i que, bussejant, siguis un estel més. Tant de bo fos possible agafar-ne uns quants i baixar-los a terra per il·luminar la humanitat, per aconseguir que ningú es perdés mai més.
Per fi sóc a la superfície. Respiro un cop, dos, tres… I torno a enfonsar-me. Deixo anar calmosament les bombolles d’aire atrapades dins meu i travesso un banc de peixos. El pessigolleig de les escates lliscant sobre la meva pell fa que m’endinsi en el desig de somiar que nedes vers mi, que ens donem les mans entre somriures, carícies, petons, i que els nostres cossos s’entrellacen formant un de sol, com si existíssim només tu i jo: la resta no importa. Els teus ulls m’hipnotitzen i brillen de felicitat.
Estic cansada. Pujo a la superfície i relaxo el meu cos flotant sobre les aigües tranquil·les. Em deixo emportar i acaronar. I quan miro cap a l’horitzó, em sembla que estic sobre l’infinit perquè la línia entre l’aigua i el cel es dilueix com en una aquarel·la, com si un artista volgués esborrar els dubtes que et diuen que la felicitat no existeix. Però jo visc eternament enamorada. I encara que de vegades em sembli fugissera, sempre torna, potser perquè mai marxa del tot.
Nedo fins a la platja i m’ajec a la tovallola. I m’adormo sota l’ombrel·la acaronada per l’escalfor del sol, càlida com la del teu l’amor.
(Per llegir l’original, publicat en català dins de la revista APLEC, cliqueu aquí):
Desnuda, me arropa el silencio. Es un silencio profundo. Buceo y siento la suavidad de unas manos imaginarias que recorren mi piel, pero es el cosquilleo de las algas que bailan sobre el fondo del mar. Giro sobre mí misma para sentirlas en la espalda, el pubis, la entrepierna, y sonrío de felicidad porque fantaseo contigo. Soy libre.
Mientras subo a la superficie para tomar aire, contemplo el reflejo del sol. Su brillantez difusa luce dentro de pequeñas gotas de luz que chispean sobre mi rostro y despiertan mi curiosidad. Son como los atardeceres en alta mar, cuando aparecen las primeras estrellas hasta llenarlo todo con pequeños puntos de luz. Y cuando ya ha oscurecido, contemplo la belleza encantadora de millones de años de suspiros, risas, tristezas… y entonces parece que formes parte del universo y que el universo se sumerja contigo y que, buceando, seas una estrella más. Ojalá pudiese recoger algunas y bajarlas a tierra para iluminar a la humanidad, para conseguir que nadie volviese a perderse jamás.
Por fin llego a la superficie. Respiro una vez, dos, tres…, y me sumerjo de nuevo. Con calma, libero las burbujas atrapadas dentro de mí y atravieso un banco de peces. El cosquilleo de sus escamas me hace soñar: te imagino buceando conmigo y nos cogemos las manos entre sonrisas, caricias y besos, y nuestros cuerpos se entrelazan hasta transformarse en uno, como si solo existiésemos tú y yo, el resto no importa. Tus ojos me hipnotizan y brillan de felicidad.
Estoy cansada. En la superficie me relajo flotando sobre las aguas calmas. Me dejo llevar y acunar. Y cuando miro hacia el horizonte, parece que estoy sobre el infinito, porque la línea entre el agua y el cielo se diluye como en una acuarela, como si un artista quisiera borrar las dudas que te dicen que la felicidad no existe. Pero yo vivo eternamente enamorada. Y aunque a veces parezca huidiza, la felicidad siempre vuelve, tal vez porque nunca se marcha del todo.
Nado hasta la playa y me tumbo en la arena. Y me duermo bajo la sombrilla acunada por el sol, cálido como tu amor.
(El original fue publicado en catalán dentro la revista APLEC. Podéis leerlo aquí):
Infinites puntes d’agulla se’m claven al rostre, fa fred. La lluna plena es vesteix dolça rere un tel de núvols, mentre passejo entre les tombes. Fa quaranta-tres anys que sóc guardià al cementiri d’un poblet llunyà, a les muntanyes. Avui he fet tard, però a ningú li importa: els morts dormen i els vius estan entretinguts celebrant la nova moda de Halloween. Durant el dia, el cementiri ha estat ple de visitants, i ara tot resta preciós i empolainat gràcies als rams de flors amb la seva aroma. En nits com aquesta em deleixo recordant els qui ja no hi són, ressegueixo el perfil de les lletres i números esculpits damunt les seves làpides, ennegrides pel pas del temps, sentint com l’olor a cementiri ja forma part de mi.
Qui hi ha? No estic sol, algú s’amaga sota la foscor. Penso que serà en Manel, perquè ja ha vingut altres nits. Ell representa els homes amb l’ànima petrificada pel patiment, incapaços d’acceptar la mort de la seva promesa durant la vigília de les seves núpcies. Té la veu aspre i em sobresalta: “No em puc imaginar la vida sense tu, oh, Amèlia!”. Camino vers ell il·luminant-lo amb la llanterna. Em fixo en que ha cobert la tomba amb el vel de noces que la jove hauria dut si no hagués patit aquell tràgic accident:
—La pobra Amèlia dorm dins d’una caixa petita, la mida justa per acollir els trossos que els llops van deixar —em diu hieràtic, remenant quelcom que escalfa en un fogonet—. I ara se la mengen els cucs! —em vomita ple de ràbia. Però jo no sé què dir, perquè aquella mort colpidora és massa recent. De sobte, en Manel continua parlant amb una tranquil·litat esfereïdora—. He preparat un petit sopar d’aniversari, acompanyi’ns amb un tassó de brou, Sr. Josep—. I sota la seva mirada atenta, me l’atansa. El seu rostre queda trencat per l’ombra sinistra d’un xiprer: em fa sentir por però no m’hi puc negar.
—En prendré una tasseta, gràcies —, li responc sentint com l’escalfor del brou em baixa per la gola. Es gustós i, malgrat tot, s’agraeix el detall. Tothom diu que aquell home s’ha trastocat.
L’esglai per aquesta intimitat macabra em fa fugir cap a la rectoria. Allí em quedo adormit recordant la pal·lidesa cadavèrica d’en Manel, que em fa dubtar de si és viu o mort. A la llunyania, dins la boscúria, els udols de les rapaces trenquen el silenci.
A trenc d’alba torno a fer la ronda. Per sort, ell ja no hi és, només queden les restes del sopar. Però una tomba és oberta: la de l’Amèlia! No sé com no ho vaig intuir la nit abans, qui s’ho podia imaginar? Em sento atribolat, tot es confon, no pot ser!, penso horroritzat en recollir l’olla del brou: el cor em batzega, l’amargor del vòmit em crema, hi veig surant el cap de la pobra estimada!
Pequeñas puntas de aguja se clavan en mi rostro: hace frío. Observo la dulzura de la luna llena cubrirse bajo un tul de nubes mientras me paseo entre las tumbas. Hace cuarenta y tres años que soy guardián en el cementerio de un pueblecito lejano, en las montañas. Hoy he llegado tarde, pero a nadie le importa, los muertos duermen y los vivos se entretienen celebrando la nueva moda de Halloween. Durante el día, el cementerio se ha llenado de visitantes y ahora está todo precioso gracias a las coronas de flores con su bello aroma. En noches como esta me deleito recordando a los que ya no están; contemplo el perfil de las letras y números esculpidos sobre sus lápidas ennegrecidas por el paso del tiempo, y siento que el olor a cementerio ya es inherente a mí.
¿Quién anda? No estoy solo, alguien se esconde entre la oscuridad. Creo que será Miguel, porque ya ha venido otras veces. Él representa a los hombres con el alma petrificada por el sufrimiento, a los incapaces de aceptar la muerte de su prometida durante la víspera nupcial. La aspereza de su voz me sobresalta: “¡No puedo imaginar la vida sin ti, oh, Amelia!”, dice. Camino hacia él iluminándolo con la linterna y me fijo en que ha cubierto la tumba con un velo, el que la joven habría vestido si no hubiese sufrido aquel trágico accidente:
—La pobre Amelia duerme en una caja pequeña, la medida justa para acoger los trozos que los lobos no quisieron comer —dice hierático, removiendo algo que calienta en un pequeño fogón — ¡y ahora la devoran los gusanos! —vomita lleno de rabia. Pero yo no sé qué decirle, porque el duro golpe de esta muerte es demasiado reciente. Miguel continúa hablando con una tranquilidad estremecedora—. He preparado una pequeña cena de aniversario, acompáñenos, Señor José —, y bajo su mirada atenta, me ofrece un tazón. Su rostro queda partido por la sombra siniestra de un ciprés. Siento miedo, pero no puedo negarme.
—Tomaré una tacita, gracias —, le respondo mientras el bienestar del consomé baja por mi garganta. Es gustoso, pienso.
Pero algo me pone nervioso y huyo hacia la rectoría turbado por esta intimidad macabra. Allí me duermo recordando la palidez cadavérica de Miguel, que me hace dudar sobre si está vivo o muerto. A lo lejos, en el bosque, se escuchan las rapaces rompiendo el silencio.
Al amanecer vuelvo para hacer la ronda. Por suerte, él ya no está, solo quedan los restos de la cena. ¡Pero la tumba de Amelia está abierta! ¿Cómo no lo intuí la noche anterior? Atribulado y confuso pienso que no puede ser, y vomito horrorizado al recoger la olla del caldo: ¡veo flotando la cabeza de la pobre Amelia!
Traducción del texto original, Aquella nit de difunts, publicado en la revista APLEC:
La llum s’insinua entre la boira, un tel blanc enmig de l’oceà.
Sóc en un vaixell ple de gent que marxa cap a un món nou, cap a una nova vida.
Em neguiteja el fum negre de la xemeneia que lluita contra l’espessor
esmorteïda. Dibuixa formes sinuoses com les de l’havà de l’amo
quan ens observava, immòbil, des de l’oficina de la fàbrica. Feia por… En què
pensava quan ens mirava així? De vegades, a les seves glopades ja no els hi
quedava espai, i xocaven unes amb les altres. I l’amo, sempre immòbil, semblava
un aparegut del no res, borrós, confús. Llavors, jo me l’imaginava engolit pels
inferns, desaparegut. De sobte, ja no se’l veia.
La majoria dels passatgers encara dormen. Em confón sentir el
fred glaçant-me les galtes, les mans, les parpelles i els cabells. No sé si
estic somiant o si realment em trobo enmig de l’oceà, enmig del no res. La
incertesa em consumeix. Sento a la llunyania, la remor de les entranyes del
vaixell: el brunzit de les turbines, els ritmes acompassats de les màquines i,
sobre tot, la fosca monotonia del motor de fuel que escup el fum negre per la
xemeneia. Tot em fa veure el temps que deixem enrere. Dibuixo en la memòria els
últims records de la fàbrica: les bobines del fil, els telers, les companyes,
les amigues… És el motor qui m’ensordeix l’ànima fent-me recordar la guerra i
el desencís de la mancança, de la soledat. Amb els talls de llum constants, a la fàbrica només podíem
treballar gràcies a un motor portat des de Barcelona, aprofitat d’un vaixell
desballestat durant la guerra. Entre el so dels telers i el d’aquella bèstia
pudenta, no podíem sentir els avions que sobrevolaven el cel per anar a
bombardejar Barcelona, o qualsevol altre indret. Patia. I si algun dia
decidissin atacar-nos i no els havíem sentit? Imaginava una pluja de bombes
mentre treballàvem. Explosions. Crits. Dolor. Laments, gemecs i sang. El regal
triomfant d’algú que jugava a ser Déu. La diferència entre la vida i la mort
restava en un simple gest.
Fèiem coses maques i útils a la fàbrica, com la roba per les
fundes de matalàs, estovalles, uns jaquards preciosos i, com dir-ho… cotilles. No gosava, quan jo
treballava en aquella tela i s’apropava l’amo, de mirar-li a la cara. Em sentia
una desvergonyida. Però jo era tant jove… Vaig començar molt a prop del temps
de la guerra, quan tenia catorze anys, com totes. Era a principis del 1936. El
papà va insistir en que anés a l’escola
fins el Nadal, tot i saber que a casa necessitàvem els quartos per poder viure.
Recordo quan la mare i el Pepet encara vivien. La mamà em
pentinava i em feia les trenes per anar com una senyoreta polida. En Pepet
encara era petit quan van agafar les febres, tenia quatre anys. Poc després,
van marxar. Recordo també els primers rajos de sol que entraven pels finestrals
de la fàbrica, sempre a partir de mig matí. El cel blau es diluia rere els
vidres i els filets d’or quedaven empolsinats. Eren com piguetes de pols
flotants. En Pepet tenia la cara pigada. Li agradava córrer pels carrers i
trepitjar l’herba del tros. De vegades, es fixava en les formigues i els
cargols, i reia. La mare, llavors, resplendia de felicitat.
El papà estava segur de la seva decisió:
—Nineta —em va dir un dia— m’ha escrit el tiet Miquel i m’ha
explicat que a l’Argentina s’hi està prou bé. M’ha dit que necessiten un fuster
i que em pagaran suficient com per poder viure bé. Allà no hi ha guerra ni
penúries.
Però el papà estava trist. Vivíem dins d’una casa massa gran.
L’Engràcia i altres veïnes m’havien ofert de quedar-me a casa seva. Deien que a
Copons tenia feina i amigues. Però el papà va insistir de marxar.
—I què faré jo, a l’Argentina? —li preguntava—. També cusen
allà? També tenen fàbriques de teles?
—Segur que sí, Nineta —responia ell prenent-me de la mà,
somrient.
Però jo sabia que no tenia respostes certes. També sabia, per la
seva mirada trista, que aquella no era una fugida de dol, com comentaven alguns
veïns, sino un intent de donar-me la vida que ell desitjava per a mi: que em
convertís en una senyoreta en un país de llibertat. Ningú no l’entenia. A
Copons bé que s’hi està, deien.
—Mira, Nineta, mira quins peixos tan grans i bonics! —sento que
em crida el pare ple d’emoció, fent-me despertar.
—Són dofins —ens explica una senyora grassa i divertida, rient.
M’adono que el sol espurneja i la boira s’ha esvaït. Els xiscles
de les primeres gavines ens avisen de que ja som a prop de la costa. Jo mai no
havia vist el mar, ni gavines, ni dofins, ni onades tant grosses com les
d’ahir. Però la seva olor és relaxant.
Desitjaria poder compartir-ho tot amb la Marieta i la Josefina, i amb les
amigues i les companyes estimades que deixo enrere. Potser no ens tornarem a
veure. I el sol esclata contra l’aigua tornant-la tant lluent com les perles de
les sirenes. I els xiscles brillants dels dofins m’enlluernen els records
dementre contemplo la terra ferma, dementre el port ens obre els braços a una
nova vida. I és ara, quan la incertesa i l’emoció m’embolcallen, que agafo ben
fort el collaret que em van regalar les meves estimades perquè les dugués
sempre al cor, a elles, a la fàbrica, i a Copons.
