Blanca y Elisa en Sant Jordi 2022, firmas
Este sábado podréis encontrarme en la parada que Llegim… Llibreria tendrá en la plaça Cal Font de Igualada, de 18 a 19 h, firmando ejemplares de Blanca y Elisa. ¡Os esperamos!
Este sábado podréis encontrarme en la parada que Llegim… Llibreria tendrá en la plaça Cal Font de Igualada, de 18 a 19 h, firmando ejemplares de Blanca y Elisa. ¡Os esperamos!
Este sábado podréis encontrarme en la parada que Llegim… Llibreria tendrá en la plaça Cal Font de Igualada, de 18 a 19 h, firmando ejemplares de Blanca y Elisa. ¡Os esperamos!
Contemplo la bahía con cierta tristeza. Intento imaginar cómo sería recorrerla con mi yaya Eulàlia, desde el tranvía, balancearnos juntas con su traqueteo, riendo, mirando el agua y la arena perlada, las palmeras, el sol. Pero viajo sola casi cincuenta años después. Y veo el mismo mar y el mismo cielo. Sonrío.
Ayer en el restaurante, el sabor de la sopa mallorquina casi me hizo llorar; tomaba las cucharadas con un poco de todo, de carne, de verdura y pan. Recordé a la yaya cocinando el puchero, cuando me sentaba en su regazo y me peinaba con sus caricias, cuando me decía que yo era tan dulce como su nina Minerva, cuando explicaba que mis ojos son azules por mi bisabuelo inglés. Pero mamá no puede entender que tenga esos recuerdos tan nítidos, porque la yaya murió cuando yo tenía cinco años. Después, no volví a oír esas historias, a mamá le aburrían y no quería contarlas. Cuántas habré olvidado ya…
Miro por la ventanilla y me fijo en los destellos del mar, que son como lágrimas en mi memoria. No esperaba sentir tanta nostalgia durante este viaje. Mi intención era visitar a mis antepasados y deshacer su camino: ellos fueron a Barcelona, yo regreso a Ses Illes. Quería visitar su panteón para obsequiarles con un ramo, para que supiesen que alguien se acuerda de ellos. Pero aquel espacio está habitado por otros cuerpos. Muere tanta gente en el mundo, cada día, cada semana, cada mes, que necesitan vaciar las tumbas de los que hace demasiado que nadie visita ya. Ellos ya no están, pero quizás me miren desde lo alto y sepan que les he traído unas flores. Algún día me uniré a ellos, me iré.
Me doy cuenta de que el trayecto en tranvía ha terminado. Mientras espero a que todos bajen, me fijo en los transeúntes; unos hablan y ríen, otros contemplan el puerto, algunos consultan un plano y también hay niños en bicicleta. Este pequeño bullicio me obliga a regresar a la realidad y decido pasear también. Después, me sentaré en una terraza, pediré unes herbes y sentiré su dulzor anisado mientras contemplo cómo el atardecer descansa sobre el mar, con su amarillo intenso y su arrebol, con su fragancia, con su frescura, con el chapoteo de las barcas y el graznido de las gaviotas. Cerraré los ojos y respiraré la luz del día que muere sobre la noche; entonces, les susurraré adiós. O mejor «hasta luego», porque los llevo en mi corazón.
«Port de Sóller, Mallorca» pertenece a la antología de relatos En poques paraules, una selección de ejercicios de antiguos alumnos de Vicent Usó dentro del Taller d’Escriptura Narrativa de la UNED Vila-Real, publicado en diciembre de 2021 por UNED Castelló Vila-Real. Gràcies per tot, Vicent, ets molt més que un mestre!
Es va cordar la brusa amb rapidesa i va deixar els últims botons descordats; ell li va fer una abraçada recolzant-se en els seus pits voluptuosos i va besar el crucifix que ella sempre duia al coll i que li feia l’escot més atractiu. “Vinga, va, no facis el ronso, aixeca’t i vesteix-te ja”, va dir ella fent-li una carícia als cabells. Lluny, les campanes tocaven a missa; era el primer avís. Ella es va aixecar, va agafar el cistell ple de flors i va dir-li adéu amb un somriure. S’havien adormit damunt la senzillesa d’un camp florit i el crepuscle arribava amb el cant de les aloses. Ella creuaria el camp de blat; ell, el camí del bosc. Després, cadascú per la seva banda, pujarien per algun dels carrers empedrats que arribaven a l’escalinata que conduïa a l’església. I es veurien allà, a missa de vuit. Ella va córrer acompanyada per un ventijol tímid i juganer que se li entortolligava als cabells; i quan les seves amigues la van veure arribar, van preguntar-li rient: “Qui és ell?”. Ell pujava a passes llargues per un altre carrer costerut mentre la recordava capbussant-se al riu, nua, voluptuosa, amb la pell bruna i els malucs amples, amb els pits grossos i els clotets que li naixien a les galtes quan somreia…
A l’església, ella es va afanyar a preparar els dos rams de flors per decorar l’altar. A l’estiu, l’havien escollit la noia més bonica de la contrada i per Nadal va representar la Verge Maria; ell dirigia la funció. Durant el primer assaig, mentre ella bressolava el nou nat, ell va adonar-se que ja no eren nens, que havien crescut, i li va dir a cau d’orella “Que maca que ets”. I va recordar el dia que havia marxat, feia quinze anys; l’havien enviat a Roma, a un internat per a nens orfes de guerra, el 1946. Allà, havien quedat fascinats amb les seves qualitats musicals i l’havien acceptat a l’escolania. Després, al seminari. Finalment, l’havien ordenat capellà. Però any rere any tornava al poble, als estius, per menjar el pa amb xocolata de l’àvia, per pelar-se els genolls corrent i guimbant en llibertat, per comprar anisets a la pastisseria, per espiar i molestar les nenes i fer-les enrabiar. “Massa jove i massa guapo”, van murmurar les parroquianes més velles quan havia tornat per quedar-se; tenia vint-i-tres anys i arribava per substituir el capellà anterior, que havia oficiat des d’abans de la guerra.
Ella va col·locar els rams de flors a l’altar i es va asseure amb les seves amigues, al segon banc, com sempre, i va esperar que comencés l’ofici. “Ens cremarem a l’infern”, li havia dit ell la primera vegada, amb la respiració entretallada, dret, rere la gelosia del confessionari. “Els camins del Senyor són inescrutables”, va respondre ella, gemegant, abillada només amb el seu crucifix. Finalment, a ell el van traslladar a una altra parròquia, lluny, molt lluny. Ella va quedar desolada. I van passar els dies i les setmanes fins que, asseguda al segon banc de l’església, amb les seves amigues, durant una missa amb el nou capellà, les seves mirades es van creuar; a ella la va fascinar el mig somriure d’ell, de quan vols alguna cosa que no tens dret a aconseguir. I va recordar tot el que una sotana pot amagar. I va recordar que Déu és misericordiós. I va pensar que si la redempció de la seva ànima s’havia satisfet del tot al confessionari, entre les cames de l’antic capellà, per què no del nou… Déu sempre proveeix, va pensar. I va tornar a sospirar amb el seu escot, amb les seves corbes i la seva mirada. I se’n va anar a confessar: “Pare, he pecat…”.
Pare, he pecat s’ha publicat a Racó de relats ─de la Revista APLEC, Assossiació Promotora de la Llengua Catalana─, el 31 de març del 2022.
Quizás, uno de los peores maleficios que hay sea enamorarse de alguien encantador, mentiroso y sin escrúpulos que lo destruye todo y a todos; pero que, por su carisma, consigue engañar una y otra vez a quienes le rodean. Aunque quizás, el peor maleficio no es enamorarse de alguien así, sino aceptar que no puedes ni quieres luchar contra esa realidad, y, finalmente, destruirte quedándote a su lado.
No es la primera vez que leo este libro, pero sí la que más me ha golpeado. “La herencia de Eszter”, de Sándor Márai, una obra maestra.