Va ser per la llum del sol que banya els camps quan s’enfonsa a la mar violeta de les lavandes. Em sentia neguitós mentre tornava a la terra que vaig heretar. “Has sortit a l’àvia”, em deies sempre, perquè l’àvia elaborava productes amb oli essencial de lavanda. Vam anar a París quan el pare va morir, però els avis van quedar-se a la Provença; fins i tot durant els pitjors anys, quan l’àvia es va quedar vídua. I ara, a la casa, només hi ha silenci entre aquests camps, plena d’uns records que sento meus per les cartes, les històries i les fotografies que ens arribaven des d’aquí. Aquí dorm el receptari de l’àvia, el de les flors. Dorm perquè jo el desperti. Soc perfumista.
Surto al camp. Cullo una flor i la desfaig entre els dits per olorar-ne el perfum i saber si està madur. El zumzeig de les abelles es fon amb l’aleteig lleuger de les papallones. Torno als cinc anys; de lluny et veig a tu, mare. Somrius. El sol t’il·lumina i veig la teva figura a contrallum, amb el vestit blanc de lli. Un barret de palla et protegeix del sol i la cinta de ras voleia amb la brisa suau del matí. Somrius com l’àvia, amb suavitat. Em mires i dius que vingui, que hem d’omplir el cistell de vímet. L’àvia ens espera lluny, a casa. Recordo que als matins et deixava dormir, em despertava i em deia “renta’t la cara”. I em pentinava amb la seva aigua d’espígol. L’àvia està sempre amb les lavandes, com tu.
Amb cura, tallo una a una les tiges per conservar-ne les flors. Les deso al cistell i les porto a l’estudi. Les col·loco a l’alambí i penso en tu, mare, en la teva olor, en la teva dolçor. Quan l’oli estigui destil·lat, el guardaré dins d’un flascó de vidre, petit i bufó, dels que t’agraden. Preferiria que fossis aquí, però hi ets sense ser-hi, com l’àvia. He vingut per quedar-me. De què serviria treballar enlloc desarrelat de la meva terra? Elaboro les receptes una a una, com ho feia l’àvia. A més, he fet compondre un receptari il·lustrat i una col·lecció de productes que vendrem a la nostra filial; els he anomenat Béatrice, com et deies tu, com es deia ella. Béatrice de la Provence.
Baixo al poble i m’assec a la cafeteria; em conviden a un tros de pastís de civada amb aroma d’espígol, que és d’una recepta antiga de l’àvia. Però no té el mateix gust, perquè a les coses noves els falten els records que trobem a les velles. Aquí tothom em recorda de quan era petit. De mica en mica entrem tots a l’església. És l’hora de dir-nos adeu, mare. En silenci, em donen el condol. Recullo les dues corones de roses blanques amb lliris i lavandes, i les deso sobre el taüt. Una és per a tu i l’altre per a l’àvia. Passegem fins al cementiri per a donar-te l’últim adeu. Aquí dormireu plegades.
He tornat per a quedar-me; és per la llum que banya els camps, pel sol que s’enfonsa a la mar violeta de les lavandes, pel seu perfum, per tu, per l’àvia i per mi.
Va caure la nit. Els veïns van tancar les portes i les contrafinestres de les seves cases. Els gossos bordaven, udolaven; els ramats s’agitaven inquiets. I entre la foscor, es movia una ombra.
Una noia amb camisa de dormir s’esperava al seu llit. No havia tancat la finestra, sabia que no serviria de res, que el senyor de les ombres vindria a recollir la seva ofrena com succeïa, des de feia segles, cada primer dia de setembre dels anys de traspàs. I aquest cop, un pressentiment li deia que l’ofrena era ella. La por la paralitzava i el cor li bategava intens. Sentia el soroll de les fulles dels arbres que es movien amb el vent; però, sobretot, escoltava una respiració forta, profunda, sobrehumana. De sobte, sense haver percebut cap tacte en la seva pell, la noia va començar una petita elevació; s’estava separant del llit, levitava, però no era ella la que manava el seu cos. No hi podia fer res. Llavors, va escoltar una veu que la cridava i li deia amb suavitat: “No tinguis por, soc el senyor de les ombres que vinc a salvar-te dels perills humans”.
Però ella sabia que era mentida. Des de ben petita arrossegava el do del pressentiment i sabia quan succeiria algun esdeveniment terrible. Així que, embolcallada per l’alè del senyor de les ombres i de les seves paraules llefiscoses, estava segura que seria engolida cap al seu món de foscor. Però després, tot va succeir com en un somni incongruent. L’ombra, que exercia de jutge, li formulava preguntes que no podia respondre, ja que es trobava corrent pels corriols d’una boscúria fosca i ombrívola i s’ofegava en intentar contestar-les. Al temps, un follet li cridava “culpable, culpable!”. I de sobte, davant seu va aparèixer un paisatge en blanc i negre, glaçat, angoixant, enfosquit per un silenci aterridor. Mai havia imaginat que la trobada amb el senyor de les ombres seria d’aquella manera; va caminar enmig del silenci, sense mirar la grisor que l’envoltava, ni la negror que deixava enrere. Va ser llavors quan una llum blanca i intensa la va cegar. La nit havia passat i el sol ixent entrava per la finestra oberta de bat a bat.
Ella va agrair la llum i l’escalfor de l’albada. Quieta, sobre el llit, va començar a descabdellar totes les emocions d’aquella nit tan estranya. Respirava amb suavitat. Es veia a si mateixa resignada, esperant al senyor de les ombres, segura d’una mort ineludible. Es veia angoixada en aquella pantomima de judici sense defensor i encara li ressonava a les orelles la veu estrident d’un follet que la declarava culpable. De què la jutjaven? De què era culpable? Sentia encara la immensa solitud d’aquell paisatge blanc, glaçat, i la foscor d’aquella nit que se li arrapava al cos. Creia que moriria. Però era allà, a la seva habitació, i el sol alegre de finals d’estiu l’embolcallava. Era real tot el que havia passat? Ho havia somiat?
El do del pressentiment que tant l’havia fet patir, aquesta vegada l’auxilià. Ara ho sabia. Tot era real, ben real. L’ombra que es mou en la foscor, el senyor de les ombres, tant se val, és la por. La por al dolor, a la solitud, al judici dels altres i al judici propi l’engendren. La tristesa i la superstició l’alimenten. Aquella nit ella s’hi havia enfrontat. No el tornaria a témer.
Es va vestir i va sortir al carrer.
—Veïns, veïnes, obriu finestres i contrafinestres. Que la llum d’aquesta magnífica albada entri a les vostres cases i als vostres cors. Foragiteu la por —cridà de casa en casa, de carrer en carrer.
Somrigué. Ara sí que la jutjarien, per boja. Tant li feia. Ho havien de saber.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa de l’Espai Cívic Centre d’Igualada; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat pels Equipaments Cívics de l’Ajuntament d’Igualada.
No sé com dir-li el que ha passat. El veig allà lluny, al Roger, a la seva barca solitària de pescador, un fanal enmig de la mar. Sort que la lluna plena ho envaeix tot, els boscos, les ombres, la mar. I també el corriol escarpat que arriba fins a la petita cala on, en un racó, arrecerada, té la seva cabana de pescador. M’assec a les pedres i sento la negror dels penya-segats entre la salabror de la nit; el vent dorm i deixa l’aigua tranquil·la, però fa fred i no puc deixar de pensar… Hem de parlar, l’esperaré el temps que calgui, però sé que trigarà una estona a plegar la xarxa i tornar, així que m’aixeco i entro a la cabana, mai no la tanca amb clau.
En el fons, no va ser meva tota la culpa d’aquella trompada; però li he destrossat el capó i els fars del tot terreny… No sé com dir-li que tota la pesca d’ahir ha quedat malmesa, que les capses van sortir volant. I el pitjor, que el cotxe contrari es va despenyar al mar. Tothom sap que les carreteres de la costa són perilloses, sinuoses. Déu sap que el vaig intentar esquivar, però va ser impossible. No tinc perdó ni m’ho perdonaré mai… Els de l’altre cotxe són morts. I el Roger, què farà ara? És un pobre pescador, un home sol i sense recursos… Si almenys la Núria no l’hagués deixat… Deia que era home sense futur i va marxar.
⸺T’estic mirant algun tot terreny o una furgoneta per comprar-te-la de segona mà, perquè puguis portar el peix a la llotja ⸺li dic.
⸺El més important és que tu estiguis viu ⸺em respon abraçant-me⸺. Ja has parlat amb algun advocat?
⸺Sí… He fet una primera consulta, diu que no pateixi, que demostrar la meva innocència és senzill, que segons l’atestat i la reconstrucció de l’accident, el descapotable circulava molt per sobre de la velocitat permesa i que, a més, anava pel mig de la carretera, que va deixar quinze metros de frenada fins a estavellar-se contra el voral i caure pel penya-segat.
El Roger em dona ànims, com tothom, però malgrat que la culpa no hagi sigut meva, malgrat que tothom m’intenti convèncer que ha estat un accident… el fet és que han mort dues persones i aquesta sensació de culpa, de ser al lloc equivocat en el moment equivocat, serà difícil de superar. Tothom diu que intenti compensar el Roger, però ningú pensa en els de l’altre cotxe… no en sé res d’ells, no en conec cap detall de la seva vida… Crec que necessitaré ajuda psicològica.
Sis mesos passen de pressa i avui ja és el dia del judici en què es decidirà tot. He vingut amb la psicòloga; durant tot aquest temps hem treballat la culpa que em corroeix, que comença com una petita punxada al pit i es va estenent per tot el cos, de manera sinuosa, a poc a poc fins a deixar-me paralitzat, incapaç de raonar ni de fer res més que donar voltes al que va passar aquella maleïda nit. Perquè és ben cert que el descapotable vermell circulava molt de pressa. Però també és cert que jo podria haver frenat abans. I hauria frenat abans si no hagués estat discutint amb la meva dona pel mòbil.
Sento que el secretari judicial crida el meu nom. Haig d’entrar a declarar.
FI
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Casal de Cultura de Collbató; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Ajuntament de Collbató.
Són les sis del matí i em desperto ben animada, amb música, perquè he quedat a les set per anar a caminar amb una amiga per la muntanya. En revisar el WhatsApp, veig que ella no podrà venir i dubto si anar sola o no, però com el camí és prou conegut i aviat sortirà el sol, decideixo sortir. Visc a peu de Montserrat i de seguida soc al bosc; l’aire és fresc i aromàtic i vaig pujant a bon pas. En arribar a un petit cim m’aturo, el sol ja surt i el vull saludar per deixar que la seva escalfor i la seva llum m’il·luminin. Em sento connectada amb la natura i tinc el pressentiment que avui serà un gran dia.
La flaire de timó i romaní m’embolcalla mentre camino. Pels marges hi ha un tou de blauets que em saluden al meu pas i n’agafo uns quants. De cop i volta veig uns matolls que es mouen seguits d’un so ronc: “rony, rony”. Els blauets em cauen de les mans i em fa un salt el cor. No sé si trencar a córrer o quedar-me quieta com una estàtua de sal. Davant meu em mira amb ulls ferotges una bèstia tan gran que podria ser l’avi de tots els senglars de la muntanya. La suor em cau a goterons pel pit i el front, però intento tenir el cap fred. Sé que el senglar no m’atacarà si no se sent atacat o si no hi ha cries a prop. Així, més serena, m’allunyo a poc a poc sense donar-li l’esquena. Quan soc una mica lluny, començo a córrer fins que arribo a una petita cabana que no havia vist mai. Decideixo entrar i recuperar-me de l’ensurt. Un cop a dins m’adono de quelcom estrany: no recordo aquesta cabana, però l’interior em resulta familiar. Jo he estat aquí abans, penso. I tant que he estat abans!, recordo de sobte. De petita, quan anàvem amb el pare a caminar pels camins a prop del poble, havíem entrat i em semblava màgica; el pare sempre m’explicava històries tradicionals de la muntanya i jo embadalia l’escoltant-lo. Sovint recollíem flors de sempreviva, fèiem farcells i els penjàvem per les habitacions; feien tan bona olor i eren tan maques… que m’emociona trobar-me de nou aquí. Llavors, em ve al cap una idea: proposaré a la meva colla d’amigues per quedar un dia i venir-hi a berenar. Ens agrada molt cantar havaneres i cançons tradicionals i aquest serà un lloc ben adient, perquè si desafinem ningú ens sentirà. Som un grup molt ben avingut, per això se’ns va acudir que ens diríem “La Penya que mai s’emprenya”. Ja he dit que pensava que avui seria un gran dia? De lluny, però, encara em sembla sentir el senglar.
De camí a casa em trobo al Camil, el pastor d’ovelles, que era amic del pare i m’estima com la filla que no va tenir. Li explico que enyoro les amigues i em diu que un berenar a la cabana és molt bona pensada i que a més, ara és bona època per pujar a Montserrat; però diu que anem amb compte amb un senglar malcarat que està per la rodalia. Continuo caminant i penso en les amigues. Quant temps fa que no ens ajuntem? Com estaran? Amb algunes sí que ens hem anat veient, amb la Isabel, la Josepa, la Dolors, la Maxi, que s’enfadava quan li dèiem Màxima… Continuaran igual?, penso, i accelero el pas per arribar de pressa a casa i començar a trucar-les després, però, d’esmorzar una llesca de pa amb tomàquet collit de l’hort, amb pernil salat, un gotet de vi negre i una bona tassa de cafè amb llet.
No han passat ni quinze dies que per fi ens trobem i som les vuit assegudes davant la cabana, berenant. A la porta veig el bastó del Camil; és estrany que se l’hagi deixat aquí, penso. La Dolors i la Isabel també la recorden de petites, la cabana, les altres no hi havien estat mai. Però a la Dolors li fa por d’entrar-hi i no ens vol explicar per què, “és una intuïció”, diu. No ens en volem en riure, però la Isabel i jo ho fem sense dir res i ens apropem a la porta. És llavors quan sentim un soroll a dins: “rony, rony”. I no és un “rony, rony” tranquil, més aviat sona com de senglar enfadat. Crido a la colla i ens quedem escoltant rere la porta, sembla que els senglars estan menjant de valent. En silenci, amb un esglai al cor, marxem.
L’endemà al matí vaig a esmorzar al bar. Tothom escolta una colla de caçadors que cerca sense èxit el maleït senglar. “A qui sí que hem trobat ⸺diuen⸺ és al Camil, el pastor d’ovelles, que era mort dins la cabana on ahir se’l van cruspir els senglars”. Ahir durant el nostre berenar…?, penso. Tanco els ulls. Sí, durant el nostre berenar, em repeteixo. Anava errada, decididament, ahir no va ser un bon dia, si més no pel berenar dels senglars, el pastor.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Casal de Cultura de Collbató; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat per l’Ajuntament de Collbató.
Era un cambrer de la Rambla de Barcelona, “el millor lloc per a ser-ho”, li agradava dir; successos variats dia rere dia, rostres i llengües diferents… no s’avorria mai. Aquell matí la va veure, era bella i esvelta i estava asseguda a un banc, molt a prop de la cafeteria, amb una petita maleta al costat. La va contemplar amb la perspicàcia de la psicologia adquirida durant tants anys de professió, i es va adonar que la noia tenia el rostre cansat, que estava torbada, que movia els dits amb inquietud mentre encenia un cigarret. Esperava algú? O tal vegada no tenia un rumb clar? Necessitava ajuda? Però ella, en sentir-se observada, es va alçar neguitosa i va començar a caminar en direcció mar, deixant la maleta allà. Ell, en veure-ho, va reaccionar de pressa: la va cridar infructuosament i es va quedar sense saber què havia de fer, amb la maleta a la mà. Havia de mirar dins per poder esbrinar quelcom més? O l’havia de deixar a objectes perduts, com sempre?
Feia molta calor. Va decidir endur-se-la a casa i, en arribar, va deixar aquella enigmàtica maleta sobre el llit. Què faria? La temptació era gran i, al final, va acabar obrint-la; el primer que li va cridar l’atenció va ser un diari personal amb la tapa de colors molt cridanera. El va obrir i es va trobar amb una cal·ligrafia menuda i delicada, que s’inclinava pendent avall cap al cantó de la pàgina, com una cascada. “Personalitat depressiva”, va pensar. Va fullejar veloçment la resta de pàgines fins a arribar a aquell dia, i mentre es recol·locava les ulleres i avançava en la lectura, va descobrir que la noia havia reservat la Roofles Suite del Wittmore Hotel, i que a les sis de la matinada, després de prendre’s un còctel d’estupefaents, es llançaria pel balcó.
No podia perdre temps si volia salvar-la d’ella mateixa. Va agafar el mòbil i va cercar el número de l’hotel. Va marcar-lo; comunicaven. Al cambrer se li va escapar un renec que va morir entre els seus llavis. Va sortir corrents i va parar el primer taxi que passava. Va donar la direcció de l’hotel i a la carrera hi va arribar. Però no seria tan fàcil; a recepció es van negar taxativament a donar cap informació de la clienta. Sense pensar-ho massa, va trucar als mossos: “Hola, tinc indicis que una noia es vol suïcidar la propera matinada a l’hotel Wittmore. A la recepció no em volen donar cap informació d’aquesta clienta. Si us plau, vinguin amb rapidesa, soc a l’hotel”. Els mossos li van agafar les dades i el cambrer es va asseure a l’ampli vestíbul de l’hotel. Llavors, es va fixar en una parella que va arribar poc després; no duien equipatge i semblava que busquessin a algú. La dona es va dirigir a la recepció i en resposta el van assenyalar a ell; la parella se li va acostar:
⸺¿Josep Maria Llobet? ⸺van preguntar-li.
⸺Sí, jo mateix.
⸺Som de la policia.
⸺Pensava que vindrien d’uniforme…
⸺No, segons l’assumpte anem de civil. Quines dades té?
Però ell no va respondre; va pensar que hi havia alguna cosa estranya, com és que vestien de paisà? I per què deien que eren de la policia i no dels mossos…? Malfiat, es va penedir d’haver trucat i va demanar per anar al bany. Llavors, es va escapolir, va pujar a la Roofles Suite i va picar a la porta, que es va obrir ràpidament. Darrere, ella.
⸺No diguis res, soc dels mossos ⸺va dir-li ella mentre l’agafava per un braç i el tibava enèrgicament cap a dins l’habitació, tot fent una fugaç inspecció a banda i banda del passadís abans de tancar la porta⸺. La maleta és un parany per descobrir al sospitós d’una trama tèrbola que ens porta de cap. No l’havies d’agafar tu. La parella d’abaix són uns mafiosos, hem de fugir d’aquí!
Perque no era ell a qui buscaven. Ella ho sabia perquè el seu sospitós no tenia mig rostre desfigurat, amb aquell relleu carnós que s’acumulava just al damunt de la parpella d’ell, segellant-li l’ull esquerre. Quan li mirà l’altra meitat de la cara, immaculada, trobà en l’ull obert una brillantor que no havia vist mai. “No, no és ell qui havia d’agafar la maleta, no era l’objectiu de l’operació, i malgrat tot, aquí està, davant meu, per salvar-me d’una pantomima”, pensà ella. De sobte, els mafiosos van començar a etzibar la porta. Ja no hi havia temps. A correcuita, ell la va prendre de la mà, s’enfilaren a l’ampit de la finestra i just en el moment en què els mafiosos aconseguien entrar a l’habitació, ella, agafant-lo pel clatell, el besà suaument als llavis.
⸺Perdó ⸺va dir ella.
⸺Per besar-me? ⸺va respondre ell.
⸺No, per això altre.
I d’una empenta el llençà, junt amb ella, a la piscina de l’hotel, que estava a uns tres pisos més avall. La gran esclatarada d’aigua deixà xops a una colla de guiris russos rics, que estaven esmorzant croissants amb vodka davant la piscina, abans d’anar a envair la Ciutat Comptal. En sortir de l’aigua, escoltaren un munt de sirenes i sentiren un forceig i trets a l’habitació. Finalment, el sergent dels mossos sortí per la finestra a donar el senyal de “tot ok”. Ella es va quedar confosa quan va veure que al cambrer li penjava un tros de cara i que, en realitat, tenia el rostre perfecte. “És una màscara que, amb l’impacte, ha saltat”, li explicà ell. També va dir-li que era un agent doble infiltrat dels mossos i que feia temps que li seguia la pista protegint-la i donant-li cobertura sense que fos perceptible.
Els russos (que de bon matí molts ja van contents) creient que era l’enèsim espectacle que els oferia l’hotel, van començar a aplaudir entusiasmats i aixecant-se tot dient “bravo, bravo”, van alçar els gots de vodka al crit de Na Zdorovie!!! I tornaven a beure alhora que els convidaven a esmorzar amb ells. Amb la química que havia sorgit entre el “cambrer” i la noia, que es podia tallar amb un ganivet, van asseure’s sense deixar de mirar-se als ulls, envoltats pel màgic moment.
Aquest és un relat col·laboratiu escrit pels alumnes del curs d’Escriptura Creativa del Centre Cívic Nord d’Igualada; la història es va crear durant diverses setmanes amb la participació individual de cada alumne sense consens sobre què succeiria. Va ser un dels exercicis que vam treballar durant aquest curs, organitzat pels Equipaments Cívics de l’Ajuntament d’Igualada.
Contemplo la bahía con cierta tristeza. Intento imaginar cómo sería recorrerla con mi yaya Eulàlia, desde el tranvía, balancearnos juntas con su traqueteo, riendo, mirando el agua y la arena perlada, las palmeras, el sol. Pero viajo sola casi cincuenta años después. Y veo el mismo mar y el mismo cielo. Sonrío.
Ayer en el restaurante, el sabor de la sopa mallorquina casi me hizo llorar; tomaba las cucharadas con un poco de todo, de carne, de verdura y pan. Recordé a la yaya cocinando el puchero, cuando me sentaba en su regazo y me peinaba con sus caricias, cuando me decía que yo era tan dulce como su nina Minerva, cuando explicaba que mis ojos son azules por mi bisabuelo inglés. Pero mamá no puede entender que tenga esos recuerdos tan nítidos, porque la yaya murió cuando yo tenía cinco años. Después, no volví a oír esas historias, a mamá le aburrían y no quería contarlas. Cuántas habré olvidado ya…
Miro por la ventanilla y me fijo en los destellos del mar, que son como lágrimas en mi memoria. No esperaba sentir tanta nostalgia durante este viaje. Mi intención era visitar a mis antepasados y deshacer su camino: ellos fueron a Barcelona, yo regreso a Ses Illes. Quería visitar su panteón para obsequiarles con un ramo, para que supiesen que alguien se acuerda de ellos. Pero aquel espacio está habitado por otros cuerpos. Muere tanta gente en el mundo, cada día, cada semana, cada mes, que necesitan vaciar las tumbas de los que hace demasiado que nadie visita ya. Ellos ya no están, pero quizás me miren desde lo alto y sepan que les he traído unas flores. Algún día me uniré a ellos, me iré.
Me doy cuenta de que el trayecto en tranvía ha terminado. Mientras espero a que todos bajen, me fijo en los transeúntes; unos hablan y ríen, otros contemplan el puerto, algunos consultan un plano y también hay niños en bicicleta. Este pequeño bullicio me obliga a regresar a la realidad y decido pasear también. Después, me sentaré en una terraza, pediré unes herbes y sentiré su dulzor anisado mientras contemplo cómo el atardecer descansa sobre el mar, con su amarillo intenso y su arrebol, con su fragancia, con su frescura, con el chapoteo de las barcas y el graznido de las gaviotas. Cerraré los ojos y respiraré la luz del día que muere sobre la noche; entonces, les susurraré adiós. O mejor «hasta luego», porque los llevo en mi corazón.
«Port de Sóller, Mallorca» pertenece a la antología de relatos En poques paraules, una selección de ejercicios de antiguos alumnos de Vicent Usó dentro del Taller d’Escriptura Narrativa de la UNED Vila-Real, publicado en diciembre de 2021 por UNED Castelló Vila-Real. Gràcies per tot, Vicent, ets molt més que un mestre!
